L’equilibri del príncep Xi

 

El XVIII Congrés del Partit Comunista de Xina ha acabat amb la flamant elecció d’un dels considerats prínceps de l’establishment, el qui serà nou president del país més poblat del món: Xi Jinping.

Després de la reforma iniciada el 1978 per Deng Xiaoping, la República Popular Xina ha gaudit d’unes dècades en que les xifres de creixement anual, que arribaven als dos dígits, tot ho valien. Els darrers mandataris, Hu Jintao i Wen Jiabao van tractar d'introduir moderació i buscar "l’harmonia social" i l'expansió del mercat intern, per a no basar-ho tot en ser la fàbrica barata del món.  Els aduladors, alaven com Xina ha fet una tasca impressionant d’eliminació de la pobresa. Els crítics, adverteixen que ha estat un capitalisme sense drets, sense escrúpols. Uns i uns altres coincideixen a observar que les diferencies capital-camp, rics-pobres, est-oest, ciutadans-inmigrants, no han fet més que augmentar.

El desenvolupament econòmic no ha tingut paral·lelisme en lo polític. Els del règim et deien que la gent no estava preparada, no estava educada. Tanmateix la falta d’un estat de dret, de fórmules per adreçar l’opinió de la població, posen en perill la mateixa estabilitat d’un país del qual depenem tots. Les fórmules de participació haurien de començar per l’interior del propi Partit Comunista. Hi ha qui té la teoria que l’extensió de la classe mitja portarà de forma natural a aquesta situació. Hi ha qui assenyala que no es pot oblidar el camp. Que a Xina totes les revolucions han començat pel camp. Hi ha qui pensa que l’acord tàcit que hi ha entre el poder i els grans empresaris per mantenir l’ordre, xocarà cada dia més amb una classe urbana, jove, preparada i amb ganes de participar.

 Xi Jinping té avui 59 anys, el seu segon Li Keqiang, 57. Pertanyen al grups dels ´´prínceps´´. Hereus d’antics dirigents, d’herois de la Revolució. Però les convulsions polítiques van fer que quan eren nens, ho passessin molt malament. El pare de Xi Jinping, era Xi Zhongxun  vice-premier. Vivien entre l’elit. Però, l’any 1962 el pare va caure en desgràcia i va acabar tancat 16 anys a la presó. El 1966 quan comença la bogeria de la Revolució Cultural, la situació empitjora, Xi Jinping era considerat el fill d’un “contra-revolucionari” i va ser enviat durant set anys a Liangjiahe un poble rural a la província de Shaanxi, a treballar al camp. El 1974 és readmès al Partit Comunista i entra a la prestigiosa Universitat Tsinghuà de Beijing, on va estudiar enginyeria química. Un cop mort Mao, quan el 1978 Deng Xiapong impulsa les reformes, nomena al seu pare governador de Cantón. Precisament una de les províncies on van implantar-se les primeres “zones econòmiques especials”.  Xi Jinping comença la seva carrera lluny de Beijing, per després a anar avançant com a governador de Fujian, després de la industriosa província de Zhejiang, i finalment a Shanghai. Molts cops li ha tocat netejar llocs que havien estat tacats abans per dirigents corruptes. Molts esperen que heretarà l’esperit reformista del seu pare, qui era contrari a les arbitrarietats del poder, i que fins i tot va criticar l’actuació a Tiananmen.

Les paraules de Xi Jinping al final del XVIII Congrès no van ser tant el·líptiques com altres vegades. Va parlar de necessitats reals de la gent, de millorar escoles, d'aconseguir llocs de treball més estables, d’una seguretat social més ample, d’una atenció sanitària de qualitat (recordem que a Xina va passar a ser de pagament), de cases més habitables  i d’un medi ambient més net. Va parlar molt de partit, de poble, de responsabilitat i encara no de llei, democràcia o llibertats.

Des de molt lluny, sempre he cregut que hi dos grans enganys en el que les classes dominants d'Occident han estat còmplices en detriment dels ciutadans i ciutadanes xinesos. Durant les últimes dècades el capitalisme especulatiu de tot el món ha obtingut uns grans beneficis amb les deslocalitzacions i amb els productes fabricats  a Xina. Els europeus sabíem perfectament que els treballadors d’aquelles contrades cobraven uns sous misèrrims, de 60 i 70 euros al mes, potser ara la mitja arriba a 100. Percebíem perfectament que no tenien drets sindicals. Coneixíem que els emigrants interns, no podien gaudir de cap dret social. Aquestes pràctiques, ja havien estat descrites des de feia més d’un segle pels teòrics del marxisme. Se’n diu extracció de plusvàlua barata. Occident s’ha beneficiat durant aquestes dècades directament de la manca de drets dels treballadors xinesos, també, igualment, de la manca de cura pel medi ambient, que s’ha viscut durant la revolució industrial d’aquell país.

Hi ha una altre qüestió més personal, però que afecta al sistema de vida que regeix el planeta. Occident ha permès que Xina tingues un règim demogràfic peculiar i cruel. A nosaltres ja ens està bé, que les famílies xineses de classe mitja o baixa no puguin tenir més que un fill. (per què la classe alta paga la multa i en tenen més). Això és clarament una discriminació pel fet d’haver nascut en aquella part del món. És quelcom que occident permet i fins i tot ho veiem amb gust, per què d’altra manera tothom hauria de plantejar-se un canvi de vida.

 

Benvingut Xi si nomena les coses pel seu nom. Sembla que pot ser un pas endavant cap a la modernitat. Té l’exemple de la valentia reformadora del seu pare. El príncep haurà de buscar l’equilibri entre passat i futur, però la justícia social i  la implantació d’un estat de dret a Xina és quelcom, que ara onvé a tothom, quan ja no podem viure immersos en bombolles, bogeries, miratges i abusos econòmics.