La democràcia és
fabulosa. Cada quatre anys, - cada dos
quan es fa molt necessari - , la població posa a cadascú al seu lloc. Les
eleccions catalanes han estat un exemple de participació democràtica i també de
pluralitat. Tot i el bloqueig informatiu
a que ens tenen sotmesos els "blogs" electorals, repetint amb el
mateix ordre i les mateixes proporcions, els mateixos personatges i les
mateixes sigles, hi ha hagut grans sorpreses.
El mitjó s'ha capgirat i alguns grups han crescut de manera
impressionant, fins i tot un ha aparegut sobtadament al Parlament. Mentrestant,
les dues formacions històricament més grans, estan en davallada
La meva primera
reflexió és que la gent ho està passant tant malament que no està per mitges
tintes. Els dos partits de centre, els qui tradicionalment eren moderats, els
qui fins avui han representat el poder, Convergència i Unió i el Partit dels
Socialistes, cauen i semblen quelcom del passat. Als primers, se'ls fa responsables de les
retallades, als segons, responsables de la crisi. Els dos semblen tacats per la
corrupció, Uns, pel cas Palau, els altres, pel cas Bustos, amb alguns afaires compartits,
com el Pretoria. És normal, per què són els qui han tocat més anys més poder. La
meva primera visió és que la gent que ho està passant malament, la classe mitja
que veu com s'esgoten els seus recursos, vol un canvi radical. Potser durant l'Ancien Régime, en un sistema gairebé
bipartidista, convergents i socialistes, creien que tenien el poder assegurat. Amb
aquestes eleccions això ha desaparegut.
El poder potser es guanya amb anys de treball al carrer, al costat de la
gent, de les entitats i no només amb aritmètiques i aliances des dels despatxos.
Potser alguns personatges hauran d'abandonar la prepotència i començarem un
altre capítol de la història.
Si hi ha uns dies magnífics per fruir de les
incerteses de la democràcia, són aquests, les jornades els posts-electorals
quan no hi ha majories absolutes, els dies previs als acords. De cop, els polítics
que donaven per garantida que adquiririen una gran quantitat de poder, -excepcional
deien-, han recuperat una lloable virtut: la humilitat. Benvinguda
sigui.
Jo no sé qui
haurà enredat Artur Mas a convocar aquestes eleccions. Què fàcil és perdre
poder quan s'està a punt de tenir-lo gairebé tot. La democràcia és molt que els
càlculs dels experts en enquestes, dels entesos en comunicació, del pensament
únic que prediquen els contertulis i els aduladors. No n'hi ha prou amb els
consells dels gurús, amb les reunions amb els Cercles, els bancs i caixes, i amb creure's els grans grups mediàtics que volen marcar
agendes. Els desitjos de la població, de
la Catalunya real, van més enllà. Són molt plurals i en aquests moments, més
radicals del que pensem. Encendre els
ànims amb la independència potser ha provocat més la divisió que la unió. I
entre els sobiranistes, posats a donar "el gran salt endavant" potser no es fien tant de que sigui
l'oligarquia qui encapçali el procés.
Ja s'ha parlat molt del peu canviat dels
socialistes, aferrats a la seva tesi
federalista, que amb prou feines entenen aquí i allà. Hi ha un tema cabdal: Durant molts anys, tant
ocupats en governar i en les cabòries internes, han abandonat la gent que pateix. Els veuen molt lluny, aferrats
als seus privilegis. Penso una pregunta
clau: Quantes vegades s'han trobat els regidors socialistes de Barcelona amb la
Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, amb els Iaioflautes o amb els afectats
per les Preferents?. No estic parlant precisament
de que facin la Revolució de 1917. De debò tornaran a saber qui són, on són i
cap on van, i sobretot, a qui es deuen?
Si alguna cosa
han tingut els grups que han pujat, començant pel líder d'ERC, fins i tot per
Alicia, per Iniciativa, Ciutadans o la CUP ha estat el seu frescor. Hem
percebut que no representaven directament el poder. La gent vol sentir
alternatives, idees noves, vol veure cares diferents. Gent radical que els
defensi. Que trobin alguna solució que ens ajudi a sortir del forat. Propostes
originals. L'amalgama de gent tant diferent al Parlament potser, en alguns moments
d'aritmètiques inversemblants,- si miren què passa al carrer-, ho permetrà.
Els dies després,
tenen moltes paradoxes. Ara resulta que alguns dels qui havien animat al president a agafar
el bàcul de Moisés fan un pas enrere i el critiquen pel seu fracàs. Ara resulta
que entre la gent assenyada, alguns sectors
d'empresaris i els contertulis més moderats, demanen una entesa socio-vergent, és adir entre socialistes i Convergència
i Unió. Voldrien que tornés l'Ancien
Régime, el del 3%. Més còmode per
l'establishment. Perdoneu-me, però això vol dir que no han sabut llegir en
absolut els resultats d'aquestes eleccions, que no només tenen una clau
sobiranista.
A mi m'agradaria
pensar, que l'oasi d'aquests dies, d'aquestes hores post eleccions, on sembla
que tothom mira amb més bona cara a tothom, pugui durar tota la legislatura. De
sobte he pensat que els principals polítics i els seus caps de comunicació passarien a tractar els periodistes
amb uan extrema gentilesa i cura. Amb respecte, tal com cal. Potser s'estarien donant
compte, que, cada quatre anys, és la població la qui dona i treu la confiança als qui estan a les
institucions. Que ells i els seus caps estan per quelcom tant valuós com és servir.
I que qui guanya o qui perd no ve donat per determinació divina, ni tan sols
des de les direccions d'alguns grans diaris. Ho decideixen els ciutadans i
ciutadanes amb el seu vot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada