Gora Amaia

 

 

Avui fa una setmana que a les 9.23 del matí Amaia Egaña es suïcidava llançant-se des del seu pis de Barakaldo en presència de la comitiva judicial que anava a desnonar-la. Aquest fet va commocionar el país i va provocar que, per fi, col·lectius professionals, entitats i politics busquessin mesures.

 

Si un observa les primeres reaccions a través de twitter el mateix dia nou les més repetides feien referència a la corrupció de polítics i banquers, a que el govern proposava demanar una moratòria i a per què no sortia en els mitjans el nom de l'entitat bancària vinculada, en aquest cas "la Caixa". En un twitt es comparava el cas d'Amaia amb el del petit empresari grec Dimitris Christoulas i s'acabava dient "nos toca actuar".

 

El dia 10 la majoria dels twitts feien esment a les protestes a Barakaldo i a que la majoria de les sucursals bancàries apareixen pintades. Igualment tota una corrent a Internet es preguntava amb estranyesa pels motius del suïcidi,quan Amaia i el seu marit treballaven i rebien dos sous.

 

El dia onze la majoria de la gent a twitter es feia ressò de la reacció en cadena de govern, jutges i sindicat de policia per aturar els desnonaments. L'alcalde de Jun, enviava un suggeriment a "la Caixa responde" preguntant si "algú hauria de demanar disculpes". Una altra part d'internautes repartien l'article aparegut a "el Mundo" de Casimiro García Abadillo. sobre "l'altre cara del suïcidi d'Amaia".

La família Egaña és molt coneguda a Eibar. El pare era un antic militant socialista, molt respectat. El germà portava una botiga d'electrodomèstics. Segons aquest article Amaia Egaña havia avalat a un germà i ajudava a aquest en les seves deutes i sembla ser que no ho havia explicat al marit. Això per una part d'opinadors ja feia que no entrés en els casos dels desnonaments "típics" i desesperats.  A mi precisament aquestes circumstancies encara em preocupen més. Com en el cas de Dimitris Christoulas ens desvela la gravetat del moment. No és una família emigrant, -amb tot el respecte-, amb molt pocs recursos econòmics, en l'aventura d'un pis petit. És l'enfonsament de la classe mitja quan ja no pot estirar més, tractant de donar suport a la familia, amb tota la part psicològica que això comporta.

Afortunadament la classe política va reaccionar, -a posteriori- , en el passat cap de setmana. Igual que van reformar la constitució en un moment, per "adequar-se a les demandes dels mercats i d'Europa". En uns quans dies han dissenyat unes mesures d'urgència que marquen un llindar de pobresa. Crec que no és el cas en el que es trobaria Amaia ni el de molta altra gent.

Algú podia haver-ho previst, si haguéssim vist la dimensió real del problema. Si a l'estat espanyol el nivell de morositat dels privats era i és altíssim, algú havia de pensar amb el dret dels deutors. Què clarividents i que tardanes van ser les paraules de J.L.Ibarra del Tribunal Superior de Jusitcia del País Basc quan va dir a TVE "El derecho ha matado a la justícia". Durant el cap de setmana, la Kutxa va ser la primera entitat que va dir que aturaria  els desnonaments. Després bancs i caixes van dir estaven disposats a negociar. Però algun banquer va advertir de que no es produís una reacció en cadena i una  situació d'impagament generalitzat.

Crec que prendre mesures immediates era necessari, però que legisladors, professionals, i institucions bancàries haurien de seguir treballant i dialogant amb plataformes d'afectats. S'equivocarien si només volguessin conservar la imatge i passar la tempesta per tornar a les mateixes pràctiques. Haurien d'observar que no estem en una crisi cíclica, una coyuntura que en dos anys passarà i tornarem als feliços moments on Espanya era el lloc "on es podien guanyar més diners en més pocs temps" (frase cèlebre de Solchaga).  Estem en una crisi del sistema.  i davant d'això, algunes de les coses que hauran de canviar són les relacions entre administració i ciutadans, també entre entitats bancàries i clients.

 

L'Estat Espanyol ha gaudit de més de tres dècades de pau i progrés gràcies a una classe mitja esforçada i amb un gran sentit comú. Cosa que,a cops, no ha tingut correspondència amb el nivell dels seus dirigents polítics o de les èlits econòmiques. En el cas que estem parlant, queda claríssim, que els partits arriben tard a les situacions de desesperació, dels seus mateixos militants, tant ocupats com estan en campanyes i campanyes electorals. El nivell d'autisme es molt considerable. I això pot ser terreny fèrtil per moltes situacions perilloses.

En el cas de les caixes i els bancs. Ja no parlem del passat, dels temps de la bombolla. Quina és la funció avui d'aquestes entitats? En què serveixen De què estan servint al petit empresari?De què serveix que es destinin recursos a milers de programes d'ajut social a tot tipus d'entitats benèfiques, quan falla el tracte que tenen amb un client, de classe mitja, no amb grans empreses, en el moment que passa a tenir problemes. La casa d'Amaia s'estava venent per Internet amb l'afegit "llaves no disponibles". En alguns casos les entitats bancàries han privatitzat els serveis de morosos i ja no són ni ells els qui negocien. On ha quedat la funció, la prioritat social?. Potser haurien de plantejar-se una reestructuració de dalt a baix.

 

Malauradament Amaia Egaña, passarà a la història. De moment ha servit per què els poders públic reaccionin durant uns dies. Amb ella, la classe mitja ha llençat un crit d'alerta. Que no es vagi convertint en un crit d'agonia. Eskerrik asko Amaia.