Obama tres debats després

Els debats d’aquestes eleccions nord-americanes no passaran a la història. Diuen que han acabat en empat. Fora de propostes concretes el que ha pogut quedar a l’espectador és la conclusió  de qui pot tenir més temprança, qui pot tenir més caràcter, en uns moments sense receptes màgiques, on el pragmatisme es seguirà imposant.

En el primer debat, Obama va estar absent. Sí va exposar de manera lineal el seu objectiu : reduir el deute , reduir el dèficit, fer inversions i ajudar la classe mitja. Bona part de la trobada va dedicar-se als impostos a les classes mitges. Romney va estar més segur prometent que ell no els pujaria les taxes. Va criticar l’excés de sector públic posant com exemple negatiu a Espanya i va advertir que, amb les retallades, quatre milions de persones pobres podien perdre l’ajuda social.

En el segon debat Barak Obama sí que hi era i va anar al cara a cara.  Van fer-lo drets, movent-se i van haver de contestar les preguntes del públic, amb un format semblant al “tinc una pregunta per vostè”.  Allà va voler deixar constància dels canvis d’idees i de programa de Romney en les darreres setmanes. I Davant la decepció expressada per un dels seus votants del 2008 va contestar ´´ Tú no estàs satisfet, la majoria de nosaltres tampoc”. Romney va tenir dues esllavissades quan va referir-se a la contracepció,  i criticant l’actitud del president després de l’atac al consolat dels Estats Units a Bengasi, a Líbia. Allà, Obama va acusar-lo de “fer política” amb una desgràcia nacional.  Va tenir autoritat i va poder marcar diferències.

El tercer  debat, en ser de política exterior, va ser el que va interessar menys els nord-americans. Aquí  Obama jugava en camp propi. El fet de ser president, és a dir “Commander in Chief” de les tropes, li dona una certa infal·libilitat. No van fer cap referència a Europa. Van referir-se al Nord d’Àfrica, a l’Orient Mitjà i una mica a Xina. Obama Tenia dos asos:  Havia acabat amb Bin Laden i la marxa d’Irak . Allà va pronunciar una frase que va preocupar-me després de tants anys:  “Vam oblidar per què hi havíem anat”,. És evident que ell també s’ho pregunta contínuament a l’Afganistan. I aquí, va fer, per mí, una de les afirmacions més interessants, per a contrarestar el que havia estat l’objectiu de les èpoques anteriors : “On hem de construir país és aquí”.  Va quedar clar que hi ha unes relacions molt complicades amb Pakistan i Romney va centrar la seva crítica en que s’havien deteriorat els vincles amb Israel. Quan parlaven de les grans amenaces, (sembla que el país més important del món sempre ha d’estar amatent a les grans amenaces), el president va anomenar les xarxes terroristes i sobretot Romney va destacar la nueclearització d’Iràn.

Però, al mig, per poc que poguessin, tornaven a la política nacional. Obama volia deixar palesa la seva dèria, (no sé si ho va fer per markèting, però sem embla molt bé que els polítics tinguin dèries pacífiques),  per l’educació i la recerca. Ell va dir, que per ajudar l’economia,  cal contractar mestres, sobretot de matemàtiques i ciències. Que les famílies tindrien ajuts per què els seus fills anessin a la Universitat. Aquí Romney va caure en terreny contrari i va contestar-li nerviós que la crisi econòmica no es passarà contractant mestres.

Pels qui haguessin volgut més espectacle, poc n’hi va haver-hi. El president es mou en un to mesurat i acadèmic, no tant altiu com Al Gore, però poc li falta. El públic d’esquerres si va poder escoltar que la política la marcaria el govern federal i no les companyies energètiques, Wall Street, l’Associació Nacional del Rifle o les asseguradores sanitàries privades

Hi han autors que diuen que l’efecte Obama ha mort, que potser va ressuscitar al segon debat. Jo crec que, per causes naturals, va morir en el precís moment en el que va prendre possessió. El discurs del  4 de novembre del 2008  a la nit al parc Grant de Chicago, l’Obama líder començava: “Ha quedat palès que aquesta és una nació en el que tot és possible”. Dos mesos després, el discurs de la presa de possessió, el 20 de gener del 2009, els qui estàvem allà, a deu sota cero, esperàvem un discurs energètic, amb alguna espontaneïtat. No va ser així. Vam consolar-nos quan vam veure marxar l’helicòpter amb George W. Bush. El somni de molta gent de veure una persona de color a la presidència, s’havia aconseguit. Era un esgraó més en la lluita per la igualtat social. Però això ja s’havia acomplert.  Havíem  entrat, sense marxa enrere, en un altre capítol, en el que el candidat-líder Obama havia passat a ser president.

Obama, com qualsevol president  vol passar a la història. Sorprenentment, en el primer debat va estar espès per explicar el seu projecte estrella:  La reforma del sistema sanitari anomenada l’Obama care. La intenció és que uns 30 milions de persones que fins avui no tenen assegurança mèdica, puguin tenir accés al servei i que s’eliminin les discriminacions de les asseguradores contra alguns pacients amb determinades edats i malalties.  Però aquesta llei, tot i aprovar-se el 2010 no entrarà en vigor fins el 2014.

Tanmateix, el que mira qualsevol família de classe mitja avui és la butxaca. Segons les estadístiques el mes de setembre van crear-se 114.000 llocs de treball nous.  La taxa d’atur va baixar del 8,1% al 7,8% el setembre. (tot i que hi ha qui diu que podria ser un 12% si tinguessin en compte la població dels qui ja no busquen feina).  Les properes xifres sobre la creació de llocs de treball i la taxa d’atur poden ser decisives. Es coneixeran el dia 2 de novembre, quatre dies abans de les eleccions. Allà es reflectirà el que ha passat a l’octubre, i potser serà més important que els tres debats presidencials  per saber com seran els quatre anys que venen.

Voldria fer una postdata. El respecte per l’edat i la professionalitat dels periodistes moderadors. Jim Lehrer, de la cadena pública PBS, que va moderar el primer, té, per exemple, 78 anys. Allà al USA sí tenen en compte els sèniors i la seva credibilitat.