Dia d'homenatge a Pasqual Maragall

 

Quan vam arribar tot era una incògnita. Vam apuntar-nos per Internet. Les previsions anunciaven aigües. Només coneixíem que érem una colla de gent que ens havíem trobat per facebook des del mes de març per homenatjar Pasqual. Mentre podíem veure tímidament el sol al damunt, vam enfilar la pujada del Castell de Montesquiu amb esperança.

S'havia organitzat un dia de picnic, amb taules de ping-pong, canxa de futbol, música, dinar. Vam començar a abraçar gent coneguda en un ambient tranquil i relaxat. Molt diferent al tràfec diari o als llocs que vas per obligació. Vaig arrufar el nas quan una amiga va dir en veure'm: "mira quans ex". Quan van arribar Pasqual Maragall i Diana, encara hi havia poca gent, però això va permetre que tothom pogués saludar-los.  

Ell no va deixar de somriure i vaig fixar-me en que manté aquella guspira inquisitiva a la nineta dels ulls de quan mira fixa la gent. Primer van pujar dalt del castell on hi havia dos documentals de fotografies i una recopilació d'imatges fetes per TV Clot, per l'equip de la Pepi Rafel. Quelcom amb un gran valor, rescat de gags inimaginables de fa vint anys pels barris de Barcelona. On Maragall i gent d'associacions de veïns anaven pel mig d'obres rodejats d'un seguit de regidors que esbufegaven.

Entre les fotos que van anar enviant a la pàgina web, a mi va sorprendre'm una que explica molt bé el personatge. Un dia de pluja, quan ell i els seus entranyables guardaespatlles van parar al mig d'una carretera en veure un accident. Hi havia un fanal que travessava la via. Evidentment, va ser ell mateix qui va retirar el fanal. No sé com va quedar la gavardina.

Vaig poder conèixer els seus pares. La mare ens explicava que de petit tenia un cert defecte a la parla i rebia unes classes especials. Des d'aleshores feia palès que el seu, és un esperit lliure. Quelcom que també s'observa a les fotos de les primeres reunions polítiques,  quan Maragall es presentava amb pantalons vermells.

A part de la seva originalitat i de la seva formació anglosaxona. Jo destacaria dues coses del personatge públic, de l'alcalde i el president: una visió per projectes espectaculars, il·lusionants. No només els Jocs Olímpics, que van situar Barcelona al mapa, També va obrir la ciutat al Mar, va deixar la idea del Fòrum. l'Euro-regió. l'Estatut, la Llei de Barris, el partit Europeu.  No és un "ayatolah", però, per pròpia autoexigència, ha estat un visionari. Els seus projectes buscaven la unitat de la societat civil i no els feia servir com a moneda de bescanvi.

I segon, voldria destacar el seu tracte especial amb el ciutadà a peu de carrer. A mida que ha anat passant el temps, Pasqual ha estat cada cop més afectuós amb la gent senzilla. Aquesta progressiva humanitat, lluny del màrqueting, ha crescut paral·lelament al seu rebuig cap a la "política tradicional", els "convencionalismes", els "silencis pactats" o, els "aparells´´. Una gran amiga comuna Carme Carol, va trucar-me un dia, quan acabava el seu segon mandat i va dir-me:, "No sé que està passant. No puc entendre-ho, Pasqual està sol. L'han deixat sol".

Aquest diumenge passat ja estàvem en una altra dimensió. Sense protocols, l'Elvira Garcia de Gràcia va pujar-li una fotografia, l'Angel Castanyer, de Valencia, un dibuix magnífic, com fantàstic era el retrat d'en Perico Pastor del cartell de la Festa. Tothom tenia una anècdota o molts records compartits, o senzillament un bri d'agraïment per la seva persona. Potser van aprofitar per recordar-li o no, o van preferir mantenir una distància.

La premsa va portar-se de meravella, amb respecte. Van parlar amb la Bet Casanovas de la Comissió, amb la Diana Garrigosa. Van filmar les abraçades de la primera gent que anava arribant, i,- sense que ho preveiéssim-, ell va posar-se a ballar.

Un dels moments més divertits va ser com enquibir tres-centes persones per una foto de família. Amb prou feines se'ns podia veure. No importava. La Colita, amb tota la seva autoritat, va ordenar que ens apleguéssim més i que diguéssim "pa-ta-ta" i en Xavier Beciana, va el "clic".

 

I així vam continuar. Tothom va fer cua pel pícnic. Van donar-nos un cistell i una manta i a terra que vam posar-nos per a fer un bon most. Mentre escoltàvem la música i les parelles de ball espontànies continuaven fent de les seves. Jo vaig creure endevinar una Diana alliberada, feliç. Si ell balla, ella també.

Va ser emocionant trobar-nos amb alguns amics i amigues amb els que mai no tens prou temps per expressar emocions per telèfon. A la nostra colla fins vam donar-nos les mans, per fer un pacte. Sota el castell de Montesquiu vam decidir emplaçar-nos de nou per a fer un projecte creatiu.

A l'hora de la manduca podíem observar que per allà estaven asseguts l'Ernest Maragall, en Carles Martí, la Marina Geli o la Montserrat Tura, que també va marcar-se un ball. Però, per sort, no hi havia parlaments. Era una festa per i d'en Pasqual. Quin plaer!. Després del brogit de les èpoques pre-electorals en les que sembla que els líders han de parlar contínuament. Aquelles hores estàvem allà senzillament per compartir i tothom a la mateixa alçada, és a dir, amb el cul a terra.

Després de dinar, va continuar la música. No va ploure, però les temperatures anaven baixant i pausadament, la gent va anar marxant. Vam tornar a donar-nos abraçada, a fer-nos unes darreres fotos i a dir-nos fins aviat. No vam fer grans acomiadaments.

Quan baixàvem des del castell de Montesquiu, respiràvem a fons aquella olor tan agradable d'herba mullada, el ric oxigen del pre-Pirineu.. Semblava que en Pasqual s'ho havia passat bé. Per a nosaltres havien estat unes hores molt especials. Quin bon dia!