Del sentiment únic al pensament plural

Dies abans de la Manifestació de l’onze de setembre va trucar-me un amic. “He posat l’estelada al balcó. He entès que la situació econòmica només pot arreglar-se amb independència”. Poc després va telefonar-me una amiga “estic super-indignada per la situació econòmica. Vens a la manifestació?”. El mateix dia un altre amic, anarquista, baixava a Barcelona entusiasmat per la mobilització de tanta gent cap a una esperança comuna. Aquell dia 11 vaig coincidir amb dos amics més, un que se sent plenament català i alhora espanyol. Té família a Castella i li molestava la profusió de símbols.I finalment un altre, que no creu en cap bandera, més aviat sent un animadversió cap a qualsevol a festa patriòtica, i, precisament, viu a pocs metres de l’estàtua de Rafael de Casanovas.

Aquell mateix dia, una de les meves veïnes , que, per cert, estava malalta, va baixar a la plaça i va dir-me: Volia veure les banderes que hi ha penjades al nostre edifici. Qui les ha posades?. Jo vaig preguntar per com es trobava ella. Un amic periodista va dir-me: “Es que no ho entens. Ara estem en una altra dimensió: ara es tracta de decidir si nació sí o nació no”. He de dir que tinc tot el respecte pels que viuen amb ulls eufòrics, amb il·lusió el que els polítics i alguns mitjans de comunicació ens han mostrat com uns moments d’acceleració històrica únics, sense marxa enrere. Acceleració del moment històric, on alguns insisteixen en premonicions futures i des de diversos extrems s’atia el conflicte. Cada cop que aquest tema es planteja a Madrid, genera la natural incomprensió i contestes estrambòtiques. Això fa que aquí aleshores posem un altre cop el crit al cel. Aleshores convoquem nous actes plens i més plens de senyeres

Aquestes grans mostres d’uniformitat no tenen gaire bons precedents històrics. La sociòloga Anna Harednt va definir com van arribar al poder alguns partits autoritaris de dretes o d’esquerres. Primer era necessari difondre una gran confabulació externa, un gran enemic exterior contra una nació o una raça. Després, a través de la propaganda, s’arribava demonitzar l’enemic exterior i després, més greu, a assenyalar el còmplice, el dissident intern. No puc evitar que les uniformitats em facin por, encara que sigui el sentiment de reivindicació d’un país. Del sentiment únic i majoritari, català-culé, molt respectable, preferiria passar al pensament plural.

A les discussions del primer estatut, de 1978,  la majoria dels partits catalans van estar en contra del concert econòmic per què consideraven que el primer govern de la Generalitat no podia començar la seva vida posant impostos. Greu error. Han passat trenta anys i la diferencia, la injustícia fiscal amb Catalunya ha anat perllongant-se.  Però aquesta vegada, la proposta de concert econòmic votada pel parlament semblava haver estat presentada a Madrid, sense voluntat d’acord, sense aquella predisposició al pacte, i aquell temps per negociar, que les forces polítiques van tenir a la transició.

Després d’un altre menyspreu sofert a Madrid, immediatament vam parlar del referèndum i de convocar eleccions. Tot això en el marc d’una gran crispació de la gent per la crisi econòmica més greu que ha viscut en dècades, amb una administració assetjada pels impagaments,  i amb un moment polític en el que l’oposició està completament enfonsada,  separada de les classes populars, per què els ciutadans i ciutadanes els recorden com a responsables de la crisi.

Tota aquesta acceleració ha estat amplificada per grans grups mediàtics entusiasmats per l’objectiu sobiranista o pel contrari, per la “sacrosanta unidad”.. Alguns fan contínues càbales de com serà el dia després de la Independència. La qüestió social ha  quedat eliminada, davant les presses identitàries. I amb molt encert, han aconseguit que bona part de la classe mitja, pugui assimilar que amb independència el seu dia a dia, millorarà, o si més no, conservarà el seu estatus econòmic. Que un cop superat el problema de les finances públiques sent independents, això pot revertir directament als ciutadans i viurem en un país ple de flors com Dinamarca o Suècia. Altres ens diuen el contrari, que immediatament serem expulsats del paradís europeu.

En tot això, es troben a faltar els pensaments plurals a mig i llarg termini de la classe política i la classe universitària. Els intel·lectuals han desaparegut ? Vull entendre que hi ha gent capaç de  transmetre formules que passin dels sentiments, - tots legítims - ,  a pensaments i programes, i que es discuteixin els encaixos i possibilitats de futur entre Catalunya i Espanya amb tranquil·litat, profunditat, temps, i seny. A ningú no se li escapa que calen pactes, pactes entre tots; tots els de dins i pactes amb tots els de fora. Pierre Joseph Proudhon a “El principi federatiu”  parlava del concepte de “contracte”, entre persones, entre pobles, entre nacionalitats civilitzades. “Un pacte és un conveni pel qual un o molts caps de família, un o molts municipis, un o molts grups de pobles o Estats  s’obliguen de forma recíproca i igualment els uns pels altres”. 

Sempre m’ha molestat l’excés de soroll. Però sí tinc una cosa clara: Pel que sí lluitaré és per què tots els meus amics puguin expressar els seus sentiments més o menys diferents. Siguin majoria o minoria. Tots pensen  segons les seves vivències i la seva visió  i aquesta diversitat és la nostra riquesa, portin una bandera, una altra o no en portin cap. Que puguin respectats i no ignorats o assenyalats, per què aquest és sobretot un país de llibertats.

Més enllà, voldria tornar del sentiment a la realitat. El primer dels meus primer amics, independentista, està a l’atur, va ser acomiadat injustament i ara dona unes classes. Ho està passant magre. La segona amiga cobra una pensió justeta. El tercer amic té ara una bona feina, després d’haver estat un parell d’anys aturat. El quart té un bon treball però a la seva empresa han anunciat un ERE que segurament l’afectarà. El cinquè és jubilat. Tots tenen un denominador comú: avui viuen unes situacions dures, però podrien empitjorar. Potser tots plegats hauríem d’estar a l’alçada.