EOI: GIMCANA PER NO ESTUDIAR IDIOMES

Era una vegada un pare i una filla. Van fer un examen de nivell per segon de xinès a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona. No van superar el nivell per arribar a segon, i, suposadament després d’un sorteig, van quedar exclosos fins i tot d’entrar a les llistes d’espera de primer. La filla va fer l’examen de nivell d’alemany, van observar que tenia nivell de segon,  i, després d’un sorteig, van posar-la en llista d’espera.

El dia de la matriculació de les llistes d’espera, la filla tenia un dels primers números de la preinscripció. Però la ruleta de la sort va fer que només poguessin entrar a matricular-se, no els primers pre matriculats, si no a partir d’un número aleatori dels més alts. Els qui eren presents no ho van entendre.

Com que encara havien quedat unes poques places lliures, finalment, van convocar un dia de repesca pels qui havien quedat exclosos de tots els idiomes. Això va ser el passat divendres 21 de setembre. Però el criteri, va ser aleshores, per ordre d’arribada a l’escola. No servia ni l’ordre de preinscripció, ni el de llista d’espera.

Com és lògic, els aspirants a estudiants van començar a arribar el dijous a les sis  de la tarda i a les set amb la intenció de dormir allà. A Les set del matí ja hi havia unes cent cinquanta persones a la cua. A les vuit dos cents cinquanta. Només hi havia 50 places. Uns voluntaris anaven elaborant una llista extra oficial amb les preferències de què volien estudiar els qui anaven arribant, i vigilaven que les cues es respectessin. I anava arribant més gent.

El pare va arribar poc abans de les 7.00 i pensava que somiava. Gent amb sacs de dormir, amb cadiretes plegables de platja, amb menjar, amb veure, amb diaris, amb els mòbils. Tots compartien una mateixa esperança: arribar a estudiar un idioma en una escola pública, on la matrícula costa 200 euros. Pensava que no podia ser, que havia tornat a un país del tercer món. Des d’aquell moment, se li creuava un pensament: “Estudiar és un dret, no un privilegi. Estudiar és un dret´´.  La cua arribava dos travessies més enllà del carrer Arc del Teatre. La gent feia fotos. Alguns joves que passaven al costat de la cua després d’una nit de festa, al·lucinaven.

Quan ja es feia de dia, de sobte va apropar-se una dona vestida de blanc amb uns talons molt alts. Per la seva imatge semblava que es dedicava a l’ofici més antic i també que aquella nit havia begut bastant. Va mirar la cua amb una cara de sorpresa total i no se li va ocórrer una altra cosa que obrir els ulls, alçar les mans i dir: “Que Dios os bendiga, que Dios os bendiga..Good bless you”. Menys mal que algú estava de bon humor.

Els nois que vigilaven les cues van donar un crit d’alerta. Una senyora amb samarreta “verde fosforito”, que anava amb un mòbil a la mà, tenia intenció de colar-se. Primer sembla ser que va intentar fer-ho entre les primeres posicions. La dona després va refugiar-se entre les bicicletes del bicing. Però encara semblava que volgués dissimular. “la de verde fosforito, la de verde fosforito” cridava la gent. Per afegir una mica més de tensió, algú advertia: “És probable que a mida que s’apropin les nou del matí, arribin altres que es vulguin colar directament”. Això servia per a mantenir-nos desperts.

Va venir al tele, van preguntar-…Però qui ha organitzat això..?”. El procés de matriculació va acabar sent una continuada derivació de responsabilitats entre l’escola, la pàgina web i la Generalitat, o la Generalitat, la pagina web, i l’escola. Ningú no se’n feia responsable, o potser sí, dos contra ú: la dolenta era la pàgina web.

Quan van obrir les matriculacions, els joves del principi de la cua van començar a fer de portaveus de les males notícies. El primer idioma en esgotar les seves places va ser el rus. Després l’anglès, el francès, l’alemany, el xinès. Aquí el pare ja va veure que fracassaven un 50% de les seves opcions.

El pare recordava que havia estudiat a l’EOI feia 36 anys. Pensava en les seves primeres professores d’anglès. La de primer es deia Isabel, la de segon i tercer, Angels Gibert. Ho havia passat pipa entre aquelles parets. Però a finals dels setanta, matricular-se, ja era gairebé impossible. Era imprescindible dormir una nit al ras per aconseguir entrar a primer. 36 anys després l’Escola Oficial d’Idiomes no ha millorat. Altre cop, degut a la forta demanda, has de dormir una nit davant la porta si vols tenir possibilitats de matricular-te.

El pare va anar avançant posicions, i, quan ja tenia el caramel a la boca, ja que només li quedaven unes 15 persones al davant…van fer córrer…”Segon d’alemany…esgotat”…I ja no li va quedar altra cosa que abandonar la cua, després de quatre hores.

Va marxar deprimit rumiant si a l’administració, a la pàgina web o a l’escola, algú ha pensat què s’ha de fer quan la demanda supera en molt a l’oferta. Amb la quantitat de professors d’idiomes amb atur que hi ha a Catalunya en aquest moment, potser algú hauria de planificar ampliar el nombre de classes. Més enllà, es preguntava a qui li podia interessar aquest sistema caòtic. Per accedir a l’ensenyament públic d’idiomes a la ciutat de Barcelona has de passar per una autèntica carrera d’obstacles, una gimcana , i al final, el més probable és que no aconsegueixis matricular-te.

En un moment de crisi i atur els idiomes són imprescindibles. Entre altres coses, degut a la greu deficiència en idiomes estrangers en l’ensenyament reglat. Els qui veuen amb complaença o resignació el col·lapse de l’ensenyament públic d’idiomes han de ser gent molt elitista. Centenars de joves, aturats, com els de les cues d’aquella matinada, en són les víctimes. També ho perd el país.

Per cert, quan el pare va abandonar capbaix la cua, poc després de les onze del matí, només quedaven places de primer per dos idiomes: èuscar i català. Molt significatiu. Va entristir-lo pensar que bona part de la gent jove, agafarà l’opció de marxar.