Pedro, el pianista del Hotel Ambos Mundos

Vaig entrar i vaig preguntar per ell?  Qué saben de Pedro el pianista? Després de mirar-se una estona entre uns i altres van dir-me: "Murió hace ya cuatro años".

Estava entrant a l'Hotel Ambos Mundos de l'Havana onze anys després. Volia reviure les emocions que m'havien atret cap aquell racó. Per mi, havia estat un espai especial. Tenia al cap una imatge imprescindible: la del pianista de l'hotel de Hemingway. Pedro era un home gras, amb bigoti, cabells ja grisos, somrient, sempre suant, que tocava amb una gran dolçor. Al seu costat, quan jo hi anava, hi havia dreta Pilar una dona de Navarra, d'Elizondo, amb el cabell més blanc i, que, amb la mateixa delicadesa que ell palpava les tecles, ella li anava col·locant i posant del dret les planes de les partitures. L'ombra d'aquell indret, la música i l'escena del pianista i la seva amiga destil·laven tendresa.

En aquest mateix viatge recent vam apropar-nos amb la meva amiga Silvia a menjar a un local nou sense massa poesia, al carrer Infanta. No vam seure a dins, per què semblava que estaven rodant un documental amb uns joves que cantaven "a capel.la" música reggae. Des de fora semblava que estaven filmant amb una mini grúa. Vam menjar, asseguts afora una plat d'spaguettis i una pizza. copiosos, sense molt sabor, però plens de formatge i tomàquet. El que menjarien els nou rics de l'illa.

Jo sabia que el pianista Pedro, gràcies a les gestions de Pilar, havia pogut viatjar a Espanya . Va gaudir molt, però va tornar després s l'illa. Va retornar a l'Havana vella  a viure de manera molt senzilla. Vaig preguntar a les dones dels lavabos. "Vivia en un cuarto o quinto piso por aquí en un edificio de la Habana Vieja.  Estaba solo con un perro. Cuando murió, usted sabe, pesaba mucho. Tuvieron que bajarle con una grua. Ay pobrecito". Jo anava recordant els personatges d'aquells carrers Mercaderes i Infanta. Pensava en Pedro i també en Begonya, una senyora de gairebé noranta anys, presidenta de la Sociedad Vasco-Navarra, a qui trobava repartint "javitas" (bosses de plàstic amb una parell de sabons i oli),  a jubilats de la Societat fins i tot més grans i més necessitats que ella. De vegades, venia a l'oficina a portar-nos dolços.

Els nois del reggaeton van sortir fora i vam saludar-los. Alts, prims, pell molt bruna, amb les gorres de beisbol corresponents. Un era fill del cuiner. El local, tot de plàstic groc, els va semblar un lloc de luxe per a fer la seva primera filmació. Es diuen "Control Music". Sonen prou bé. Vaig mirar la càmera i no m'ho podia creure. Era com un minigrua construïda amb ferros però que finalment acabava amb un telèfon mòbil. Havien muntat tot un aparell estrambòtic, que els servís com una steadicam, i que acabava amb un telèfon, per a gravar imatge i sò.  Vaig al·lucinar. Van donar-nos el telèfon. per si un dia fem un documental de música cubana. Si no, ja sabem com trobar-los, en aquella estrident cantonada del carrer Infanta.

Les senyores del Hotel Ambos Mundos van continuar. "El día del entierro fue muy triste sabe usted.  El perro bajó pausadamente las escaleras, mientras descendían el cuerpo de su amo y le acompañó hasta el cementerio de Colón".  Un amic de Pedro va recollir l'animal i va viure fins fa poc. 

Vaig seure una estona front al piano.  Hi havia un jove que tocava mecànicament, sense cap intenció ni intensitat les notes anodines de les cançons més tòpiques i típiques pels turistes, que passaven i miraven amb cares de babaus.  Vaig prendre a glops un té molt fred de malenconia. Sort que tenia paper i llapis.