Oswaldo Payà, el canvi des de dins

Vaig conèixer Oswaldo Payà a meitat dels anys noranta. El desembre de 1997 vaig obrir la corresponsalia de TVE a l’Havana, això em va permetre un contacte més directe amb l’anomenada “oposició interna”. Davant d’una dialèctica històricament molt agressiva entre l’Havana i Miami, ell era un home de l’illa que es basava en la mateixa constitució per a presentar una proposta democratitzadora, el Projecte Varela.  Va arribar a recollir les 10.000 signatures que requeria la constitució de 1970  i les va presentar legalment. Democratacristià, en comparació amb altres opositors, em sorprenia d’ell una visió moderada i sobretot, una coherència en la seva vida personal.  Mai no va deixar de treballar com empleat del ministeri de salut pública. No vaig veure en ell privilegis en la vida quotidiana que sí vaig observar en d’altres.

Vull recordar aquí una anècdota. Crec que era de l’any 1999 abans de la Cimera Iberoamericana a l’Havana. Un matí, pel carrer, prop de casa seva, vam trobar la seva esposa casualment. Nosaltres portàvem la càmera. Ella una tovallola i un pijama..Estava molt nerviosa. Va dir-nos que la policia havia retingut Payà i que no sabia què passaria amb ell. Vam entrevistar-la. Vam enviar-ho per satèl·lit, a través de la televisió cubana,  i la noticia va sortir al telediario. Aquella nit Payà va sortir lliure. Vam saber que va ser gràcies a una intervenció, una trucada directa de Josep Antoni Duran Lleida al Consell d’Estat cubà l’havia alliberat. Duran i Lleida liderava la Internacional Democratacristiana i tenia molt bones relacions amb Fidel Castro. Al vespre va trucar-me Payà per agrair-ho..

Uns anys més tard. Just després que revés el premi Sajarov al Parlament europeu, Payà va passar per Washington on jo era corresponsal. El recordo a una reunió a la fundació que dirigia Madeleine Albright i després a una conferencia magistral a la Universitat de Georgetown. Allà se’m va quedar una argument que jo crec que era el que més definia en aquell moment a Oswaldo Payà.  Ell demanava un pas enrere a Miami i deia que la transició cubana havia de fer-se des de dins. Amb el consens de les forces opositores i de forces reformistes del règim, però des de dins de Cuba, no dirigit ni protagonitzat per grups de fora. Entenia que com més protagonisme tinguessin els Estats Units o les forces radicals de Miami, menys possibilitats hi hauria d’evolució. En aquell moment, amb l’administració Bush, amb l’estela de Mas Canosa no era fàcil fer aquesta afirmació davant dels exiliats. I ell va ser valent on ho havia de ser.

Sense saber les circumstàncies de la seva mort, coincideixo amb el professor Joaquim Roy de Miami, quan diu que si l’accident de cotxe no fos fortuït, el principal perjudicat seria el règim. La lògica em diu que quan un líder moderat, demòcrata, desapareix, a curt termini els qui es creuen guanyadors són els extremismes. No està clar a llarg termini.