Violència i Informació

Aquesta darrera setmana m’ha tocat informar, a torn partit, de les manifestacions dels estudiants i de l’ocupació del rectorat de la Universitat de Barcelona. M'ha cridat fortament l'atenció que unes icones, les dels aldarulls, les de contenidors cremant, les de l’atac a la façana del Banc Pastor i a la Borsa de valors de Barcelona, han passat clarament pel damunt de qualsevol altre contingut, el motiu de la manifestació, o el fet que hi participessin, gairebé 70.000 persones. (Per una reivindicació universitària, una de les concentracions més importants de la democràcia).

És evident que els actes vandàlics d’una minoria van monopolitzar la informació del primer i del  segon dia. El tercer i el quart la tensió informativa va baixar i es centrava en si els mossos entrarien o no a desocupar el rectorat.

Si algú preguntés a la gent del carrer quines eren les reivindicacions concretes que demanaven els universitaris ...pocs ho sabrien dir. Els mitjans estàvem molt ocupats parlant dels aldarulls i del cost de les desfetes. Un minut d’informatiu, amb totes les cadenes competint per a oferir les imatges més impactants, donen per ben poc. Això ja hauria de portar-nos a una profonda reflexió pels organitzadors de la manifestació, i també pels comunicadors.

Però hi ha una segona lectura, tristament provocada pel sensacionalisme de les imatges dels contenidors cremant. Algú al món s’hauria assabentat de les protestes de Barcelona, si no arriba a ser per aquests punts minoritaris de violència?. Hagués sortit Barcelona a la portada del New York Times?. L’altra dia es donava una classe d’etnologia al campus, al costat de l’ocupació, i un professor ho deia així...´´la violència, la imatge de la violència, es menja qualsevol altre proposta´´. Però, sense aquesta violència, algú li hagués fet algun cas a la manifestació massiva?. És trist.

Crec que és un tema que tots, estudiants, universitaris, comunicadors, autoritats, hauríem d’estudiar a fons...Parlavem amb el company reporter gràfic Manuel Mesa què en un partit del Barça es separa clarament el que ha estat el fet esportiu i el resultat, del que són els aldarulls posteriors a Canaletes, i generalment no fem el mateix en un acte reivindicatiu i pacífic que, al final, ha tingut a trenta ´´caputxins´´ fent burrades al final.

Curiosament, va haver-hi qui va veure un partit polític entre els organitzadors...Alguns han posat el crit al cel. Però fins i tot la imatge del ´´social unrest´´ a Barcelona hauria pogut servir alguns polítics de ´´l’establishment´´, per a que agafessin les portades dels diaris, i demanessin separar-se de l’objectiu del dèficit a Brussel·les, o reivindiquessin més autonomia fiscal per Catalunya..Curiosament, les imatges de violència –afortunadament sense conseqüències personals- sempre podrien ser ´aprofitables´´ en benefici politic..

Seguint també amb la paradoxa, donat l’impacte inicial, aquesta vegada el tancament al rectorat també ha estat noticiable. He de dir que aplaudeixo que les assemblees fossin obertes, que les poguéssim veure en directe per Internet, i que ens permetessin ser presents, sense problemes, als mitjans de comunicació. Crec que els Mossos han actuat amb intel·ligència i mesura en estalviar-se les imatges del desallotjament, i que, en canvi, el rector sembla haver actuat de manera molt diferent a alguns dels seus antecessors que consideraven que, per preservar l’autonomia universitària, ells no convidaven les forces d’ordre a entrar al Paraninf.

El moviment d’estudiants, en veure'ls parlar a les assemblees, em va semblar prou raonable, encara que eren molt pocs, en comparació amb la manifestació. A la vegada, no han quedat clars els missatges claus de la protesta. Les coses que demanaven, eren bastant inintel·ligibles per la gent del carrer. Tot i que hi ha un gran desconcert i una emprenyada general. Però temes com les convocatories, taxes, la massificació de les classes, l'autonomia universitaria respecte les empreses,  queden lluny de la senyora Maria. Encara hi ha qui veu a la universitat com una illa de privilegiats o qui no veu que la universitat pública està en perill. Tant de bò els poders entenguèssin que la Universitat més que el problema és la solució per a la sortida de la crisi. Tant de bo els claustres sortissin més al carrer.

Vaig assistir a actes molt curiosos. Va sorprendre'm molt quan un conjunt de joves van començar a recitar lletres reivindicatives a ritme de ´´rap´´ al bell mig de la plaça Espanya. S'anaven turnant un a l'altre, amb una memòria impressionant. No sé si sen's va notar el punt nostàlgic dels anys de ´´la Gallineta´´ o ´´l’Estaca´´. Els mateixos executius que sortien de la Mobile-Fira, engrescats, treien fotografies de la filera de Mossos , cara a cara, amb els raperos allà al davant. Fins i tot va parlar un ´´iaio-flauta´´ amb el seu gayato i va dirigir-nos el seu particular míting..

Els que sí contínuen igual, atacant medis de comunicació, són els de les caputxes. Pel que tinc entès, van pintar i agredir un càmera d'Antena 3, també a un equip de Tele 5. A TVE, un va arrencar una bateria d'una càmera i un altre ´´va caure´´ al damunt d'una que portava el company reporter i la va trencar. Aquests personatges, que no crec que estudiin a cap facultat, haurien de ser clarament aillats, per tots nosaltres.  Estudiants i treballadors de la comunició.  A les manifestacions dels setanta, sempre hi havia uns quants ´´finalistes´´ que acabaven reventant els vidres del primer MacDonald's de les Rambles. Crec que els donava ordres un home gran, coix, amb muletes..i que potser no volia afavorir les manifestacions, si no reventar-les. Potser que tots plegats, aprofondim una mica més, i intentem diferenciar el gra de la palla. No són anti-sistema, per què, amb la violència, aconsegueixen l'efecte contrari.