Democracia de mercat

Aquests dies estic llegint l'article del filòsof alemany Jürgen Habermas ´´Tres models de democràcia. Sobre el concepte d'una política deliberativa´´.  Des de la teoria, defineix el concepte de ciutadà, de dret i de democràcia des de les tradicions lliberal i republicana.

En el primer cas, la tradició lliberal, marca que hi ha una suma de drets subjectius privats,que es deleguen i s'agrupen per a fer front comú davant de l'administració. Els vots són una mena de llicència per què alguns polítics ocupin posicions de poder i defensin la suma d'interesos majoritaria. La política acaba centrant-se en l'Estat i renuncia al principi que els ciutadans són capaços d'acció col.lectiva.

En el segon cas, la tradició republicana, els subjectes políticament responsables s'ajunten en una societat de lliures e iguals per a trobar unes normes que aboquin a l'interès comú. La política és la pràctica de l'autodeterminació ciutadana, que emana del consens. El paradigma no és un mercat d'interesos, sinó el diàleg. Aquesta teoria, massa idealista, cau en l'error que hem patit històricament, el  de l'estretament ètic dels discuros polítics.

Habermas proposava una tercera via teòrica, la política deliberativa, la teoria del discurs. Ell estableix una conexió entre negociacions, i els discursos relatius a questions de justica. Atorga un lloc central a la formació de l'opinió pública i de la voluntant comú, però a la vegada creu que s'han de mantenir els fonaments d 'un estat de dret.


Després de la lectura d'aquestes tres tradicions històriques, de conceptualitzar el que ha estat el lliberalisme, el republicanisme-socialisme, les terceres vies, em pregunto on estem ara?..Quin nom li posaran els teòrics quan avaluin els moments actuals?  Com definiran els nostres règims polítics quan estudiïn els efectes de la crisi econòmica, en els canvis politics dels països del sud 'Europa.

En què ha quedat la voluntat del ciutadà normal i corrent de Grècia i Italia davant  les ordres/suggeriments/directrius de l'Unió Europea?.  Em pregunto si és legítim que es canviïn i es posin governs des de fora com si rés. (tot i que el senyor Berclusconi difícilment seria sant de la meva devoció). Quina eina tenen els ciutadans per a contrarestar aquesta pérdua de pes de decisió per part de les institucions, els partits o ells mateixos?

Hi ha qui aquests dies està criticants els governs dels tecnocrates. A qui representen? A qui obeeixen? Responen a uns drets subjectius dels ciutadans dels seus països, responen a una voluntat comú? Ni a uns ni a uns altres. Responen a una entelèquia que en diem Unió Europea, que també ens crida a les urnes cada quatre anys, però no podem elegir-ne govern. Seran governs-instruments, governs-titelles.

Algú haurà de posar fil a l'agulla, -li desitjo molts anys de vida al veterà filòsof Habermas- i que ens defineixi la situació actual. ´´Democràcia de Mercat?´´, ´´ Dictadura de mercat?´´, ´´Democràcca de Crisi´´, o directament crisi del sistema.  Suposo que és el mateix sentiment que podien expressar els països del tercer món quan el FMI els deixava diners i els imposava les polítiques més restrictives possibles.

Dins del pessimisme col.lectiu hi ha dues coses que em  semblen possitives.  Una, el sorgiment del moviment 15-M d'indignació, general, jo diria que ha esdevingut un clam interclassita i intergeneracional. Tant de bò, pugui arribar a suposar un impuls a la regenració democràtica. I el segon, el sentiment general, de què la gent comença a interessar-se en la situació.  Trobar una sortida a la crisi econòmica ja forma part de les converses, els diàlegs, i de la preocupació també han sorgit exemples de solidaritat.

En tot això, jo crec que, malauradament, els partits i les organitzacions socials, en general, han quedat atrapats al mig. El centre de gravetat de la presa de decisions està molt lluny i no hi ha respostes. Les seves pica-baralles es veuen comuna lluita de posicions fins a disposar del poder administratiu. Una llìcència per a obtenir posicions que avui tene pocpoder. Però rés més. Hauran de passar molt temps fins que els polítics tradicionals adquireixin una nova posició de confiança i relació amb el carrer. Han de renovar completament, discurs i relacions.  Mentretant els teòrics hauran d'explicar-nos on queden els conceptes de ciutadà, de dret i de democràcia altre cop.