El tenor de la línia 3

El tenor de la Línia 3

Qui canta els seus mals espanta. Fa trenta anys que, quan agafava la línia tres en direcció a Fontana o Lesseps, em sorprenia veure un home alt, calb, amb bigoti, de vegades una cartera a la mà, que baixava a l’estació d’Aragó o passeig de Gràcia, es dirigia amb grans passes al davant de l’andana, i acompanyant-se amb el braç, començava  a cantar òpera.  Rigolletto, la Força del Destino, La Bohème.. Pronunciava dues o tres frases, ajuntant les celles, mirant cap el cel, removia mig cos, amb solemnitat, per a rectificar un cop i un altre, i seguir concentrant-se per tornar a començar. Era el perfil d’un quixot solitari, embriagat en el seu propi somni musical…

Era un home que cantava el Metro, com els qui xiulaven al carrer. Ja no en queden. Més d’un cop, els de la seguretat es preguntaven què fer amb ell. Van fer-li ´´auditories de seguretat´´ des quan pagava el bitllet fins que sortia de les estacions. En el quilomètric reglament no hi havia una norma que definís com expulsar-lo. No demanava diners. Somreia a la gent. Només s’enfadava un xic, amb ell mateix, quan no encertava una frase musical, quan no arribava al Do de pit. No podien trucar el 061 per què no era un alcohòlic, ni un malalt mental. I a la vegada, els enfurismava no poder impedir que deixes de cantar. Era insultantment feliç.

Al Tenor de la Línia Tres no l’han fet aturar ni l’Onze de Septembre, ni la crisi bancària, ni l’Estatut ni els èxits del Barça. Ell ha seguit assajant inalterable, insensible als perills que segons els telediaris amenacen la humanitat. Ell, dins del túnel del Metro, sota la protecció de la llum artificial, de l’aire condicionat, encerclat pel pols de les obres de les andanes, ha anat insistint,  atrevint-se amb frases musicals cada cop més dramàtiques.

Jo, un humil viatger, he viscut gairebé vint anys fora de Barcelona. De lluny he patit solitud, la notícia de la mort d’alguns amics, el domini del diners per sobre de qualsevol altre valor, la desfeta de les utopies. Però mentrestant, Barcelona es transformava de manera fantàstica en una ciutat multiracial, multicultural, com Londres, com Nova York. Als seients de la línia tres suaven junts ciutadans de moltes races. A les barres on s’agafaven els passatgers s’hi veien ja mans de molts colors.

Aquest ú d’octubre vaig fer un salt al seient. A les 15.15 a l’estació de plaça del Centre, vaig sentir una punxada de felicitat quan vaig descobrir que el Tenor de la Línia 3 entrava al vagó. A la mà esquerra portava una cartera de pell. A la mà dreta una funda de bolígraf bic buida i aixecava el braç fent grans onades per acompanyar el ´´crechendo´´ de les seves cançons. Seguia assajant igual, exactament igual que fa més de vint anys. Si abans ja era gran, ara ho és molt més. Té un bigoti blanc generós, porta sabates de pell, camisa blanca, pantalons de tergal, una americana de ratlles blanques i blaves, un cinturó de pell molt, molt vell. Està content, somriu cada cop que algú puja al vagó. Te els ulls vidriosos. Potser d’emoció. Entona les mateixes melodies però ja només li queda un fil de veu. Gairebé ja no se’l sent. A Poble Sec salta a l’andana i amb alegria, amb renovada concentració, segueix entonant les velles estrofes. Els turistes, els surfistes i els carteristes el miren sorpresos, amb la boca oberta, el segueixen amb la vista, i ell camina triomfant andana endavant, encaparrat en pronunciar cada dia millor, en entonar cada cop més acuradament les partitures que ha repetit més d’un milió de cops a la Línia 3,

(Escrit a l octubre del 2009)