Carme Carol, 92 anys d'història de Barcelona

Carme Carol  és una dona de Barcelona que seria un pel més jove que ´´la Colometa´´, la protagonista de la novel·la La Plaça del Diamant, però que ha viscut la pre guerra, la guerra, l’exili i el començament de la democràcia intensament, frec a frec amb molts dels protagonistes polítics d’aquestes èpoques. Carme és la història de Barcelona. Acaba de visitar-la el doctor Alzheimer. Ha quedat com una nena, Té la tendresa i el tacte dels infants. Li falta aquella mirada directa que descobria el rerefons de cada persona. Però des de la terrassa de la residència del Guinardó on viu, encara contempla amb curiositat Barcelona, ciutat per la que tant enyora va sentir. El que ha viscut en els seus 92 anys supera qualsevol història de ficció.

Explicava que era filla d’Hostafrancs. El pare obrer ferroviari, sindicalista que va participar en les primeres vagues generals. Va morir aviat. Ella, de petita, amb nou anys, havia de treballar prop del Mercat de la Llibertat, a Gràcia, pujant per les escales venent llet, esperant uns cèntims de propina.

Amb dotze anys,  li agradava ballar i la van fitxar al grup de coristes del teatre Còmic, al Paral·lel, el director era el professor Miguel Ligero. Havia de fer el possible per a dissimular la seva edat real.

Un vespre un grup de joves universitaris, ficats en política, la van veure i la van convidar a sopar. Entre ells, Francisco Ramos Molins. Ramos després aniria cada tarda a veure-la seient a les primeres files. Després del 34, aquell grup d’amics van ser empresonats al vaixell Uruguay. Eren els més joves entre els engarjolats, on hi havia el mateix el president Lluís Companys, i una nena, -que encisava els vigilants-, pujava a veure’ls amb una càmera amagada entre la roba, aquella era Carme Carol.

Tot i tenir amics també a la CNT, el 1936 va participar a la fundació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Eres amiga d’Antoni López Raimundo i del seu germà, que va morir la nit del 19 de juliol defensant la República. Durant la guerra, ella va estar a Barcelona i en Ramos al Front d’Aragó, va arribar a ser Cap d’Estat Major del XVIII cos de l’Exèrcit de la República amb de José Del Barrio, a la 27 Divisió. Allà es van casar i després l’exili els va separar.

En Paco Ramos va passar a França i d’allà va marxar cap a la URSS. Carme, amb l’esperança de trobar-lo vas passar a peu els Pirineus. A París, sense papers, va treballar per a les Juntes d’Ajuda als Refugiats espanyols que tractaven de localitzar i alliberar els exiliats que estaven a camps de concentració. Hi havia dues organitzacions, una de l’àmbit del PSUC, l’altra de l’àmbit dels anarcosindicalistes. Carme, amb bones relacions personals amb els militants de la CNT, era la única que podia treballar amb les dades de les dues, per què es coordinessin.

Quan els alemanys van ocupar França Carme va esperar fins l’últim moment que va agafar el vaixell cap Amèrica, creient en que podria retrobar Ramos. Però el Partit Comunista preparava una ´´razzia´´ contra Josep Comorera i el seu entorn i li van dir , que Ramos havia mort, retornant-li les cartes. Carme va  viure primer a Santo Domingo, on treballava d’infermera, també ocasionalment de model –i un dia va haver de fugir de les urpes del dictador Trujillo, que es va fixar en ella després d’una presentació -. Allà coneixia i feia vida amb els exiliats catalans, també els bascs, entre el que hi havia Galindez, suposadament agent de la CIA, que Trujillo, acabaria segrestant per llençar-lo als taurons.

De República Dominicana vas anar a viure a Veneçuela. A Caracas, Carme es va tornar a casar i vas tenir dues filles, Marina i Carme, Fins 1962 no va poder tornar a Barcelona, la ciutat, els carrers, com les Rambles, que tant cops havia somiat tornar a respirar.

En quan va trepitjar Barcelona, va tenir una immensa sorpresa. Paco Ramos era a la ciutat també, i havia arribat abans que ella, amb el vaixell Semiramis, el 2 d’abril de 1954.  A la URSS, havia lluitat al front d’Stalingrado. Allà el van implicar en la fugida de dos exiliats espanyols, a gener del 1948. En realitat, sembla que havia estat denunciat per Dolores Ibarruri, la Pasionària, que va acusar els dirigents del Front d’Aragó de ser culpables de la pèrdua de la guerra d’Espanya. Va ser detingut i internat a Lubianka i sotmès a un procés que el va condemnar a un suposat cas d espionatge anglo-americà-argentí, a deu anys de treballs forçats a Siberia. Dels que en va arribar a complir nou.^[]Va tornar a Barcelona amb una filla, Natacha.

Cap a 1963, Carme, des d’aleshores a l’ombra de Ramos va participar a la re fundació de la Federació Catalana del PSOE. Un dia  als anys setanta, a l’hotel Orient va conèixer un jove Felipe González que havia tornat vencedor del Congrés de Suresnes. Francisco Ramos Molins seria elegit diputat a les primeres corts de la democràcia, per la llista que encapçalava Joan Reventós. A la porta, entrant al Congrés, va trobar-se, cara a cara amb la Pasionària, també elegida diputada. Ramos va morir el 1983 i Carme va ser una gran amiga  fins a la seva mort.

Des d’aleshores Carme va exercir vint anys d’activisme aclaparador a favor del PSC. trucava per ràdio, feia cartes al director, escrivia a les revistes, rebia els supervivents de les Brigades internacionals, feia porta a porta, anava a homenatges, donava roses al Mercat de la Llibertat, on la gent no s’atrevia a rebutjar les roses d’una ´´dona roja´´ però tant elegant i ben pentinada. I va enfocar tota aquella dedicació cap a una persona: Pasqual Maragall, a la que ella veia tant noble com vulnerable. Allà on anava l’alcalde, la Carme hi era abans, i, a més, portava un grup d’amics i veïns. A les pitjors èpoques, quan els insultaven, la Carme sortia a encarar-se amb els qui denigraven l’alcalde, Si feia falta treia a ballar els crítics, que d’això en sabia. No era una dona còmode per alguns ´´funcionaris´´ . Ella entrava a una Assemblea, o als districtes amb el seu club de seguidors,  i reclamava, sense protocols,  ajuts pels jubilats, un banc per aquí, un arbre per allà. Als qui només vivien d’inèrcies, aquella dona els marejava completament.

Si ja l’havia afectat la malaltia de Solé Tura. En els darrers temps, el conflicte de Pasqual Maragall i el PSC, la va confondre absolutament. No entenia rés. Trucava per dir: ´´Què ens està passant´´. Curiosament, ella i Pasqual van rebre la visita de l’Alzheimer paral·lelament. La seva memòria es va enfonsar més de cop.  L’ex president l’anomena molt sovint i continua visitant-la. Ella, encara reps cartes d’ Alfonso Guerra interessant-se pel seu estat. La seva filla Carmeta, m’ha comentat que encara la coneix. Que  se li desperta una vessant dolça, tendre, somrient quan la veu. Avui ha celebrat el seus 92 anys gaudint d’unes lioneses.