Ramona Criballés i Casadesús

Ahir divendres vam despedir amb els cors de Nabuco de Verdi a Ramona Criballés. La seva neboda, la professora Margarida Castells va llegir una semblança plena d'amiració, sentiment i esperança. La sala del tanatori de Torellò era plena de gom a gom. No va ser un comiat trist. Sabiem que Ramona s'alliberava d'una enfermetat degenerativa que va ser la seva segona presò i, que, -des d'una nova dimensió-, habita en tots nosaltres.

Quina pau, quina calma, donava parlar amb Ramona Criballès. A les nostres époques més aixelebrades, en els moments més crítics, -gairebé sense sortida-, sabies que ella estava disposada a escoltar. Quelcom únic avui. I sobretot, a expressar amb senzillesa i una veu dolça unes quantes frases que esdevindrien capdals.

No va tenir una vida terrenal fàcil. Als anys seixanta va ser fundadora de Comissions Obreres del Metall a l'Osona.  Fundar el sindicat a la plana de Vic no debia de ser com fer-ho a l'extrarradi de Bardelona. Van enxanpar-los. He pogut trobar l'edició del 26 de febrer de 1970 de l'ABC, amb un titular: ´´Condenados por asociación ilícita´´. El TOP, Tribunal de Orden Público condemnà a ´´cuatro años de prisión´´ a Ramona Criballes Casadesus.

Ella, -tot i que no entrava en gaires detalls-, explicava que va passar per Yeserías, on va coincidir amb preses d'ETA. Amb la vida trencada rera els barrots, ella es queixava de dues coses: En aquells moments, al seu partit i al sindicat li van arribar a dir que estava ´´fent un servei´´, que ´´tenien necessitat de tenir ´´víctimes´´ a presò´´, per poder fer-ne campanya.  Però la seva segona queixa, era que, malauradament durant els anys setanta, els del Cuéntame, es va reivindicar i parlar públicament molt dels homes del procès 1001, però no així de les dones, que van quedar en l'oblit. Crec que el seu defensor va ser l'advocat Josep Solé Barberà. En un altre acte de Ministerio de Justícia del 12 de juliol de 1973  es pot llegir una Orden per la qual se li atorgava llibertat condicional. Mentre altres protagonistes de la democràcia estudiàven a l'estranger, la Ramona estava a la presò.

Aquesta antiga militant de Comissions va entrar a fundar un PSC, que era un poti-poti, de lluitadors de procedència tant vairada com el POUM, Convergència Socialista de Catalunya, el PSC ex reagrupament de Josep Pallach, en Cornudella que arribava del Front Nacional, la Federació Catalana del PSOE, la UGT, ex càrrecs d'ERC, fins alguns que arribaven de més a l'esquerra com LCR. En aquella primeres onades Ramona Criballés va ser la primera candidata suplent a les llistes de les eleccions al Parlament de 1980. Ella no volia el poder.Va anar treballant a la primera oficina de premsa de la democràcia, després a Formació i finalment va ser la persona que va recollir i ordernar l'arxiu del socialisme català indispensable per a crear el fons de la Fundació Rafael de Campalans.

Crec que les persones que han patit presò tenen un rostre especial. Et miren als ulls de manera diferent. Segur que la mirada i la conversa traspassa les coses superficials. Ramona tenia sobretot un gran anhel, la independència, l'enriquiment espiritual personal. Arribar a tenir els seus estudis, el seu pis, els seus viatges. Tothom creiem que la seva jubilació seria un camí de creixement i estudi imparable, ric i profitòs. Se la veia plena tota ella. Va arribar a viatjar a Perú, a Egipte i a la India. Tres indrets on poder aprendre i crèixer en el terreny espiritual. Ella investigava altres dimensions. Quantes vegades havia parlat de la pau universal, i sobretot, d'un govern, d'unes Nacions Unides fortes, organitzades, potents, que poguessin acabar amb les guerres, les invasions i les especulacions. I quanta falta ens faria.

Era també i sobretot, amiga dels amics, discreta i disposada, en qualsevol circunstància, fossin quines fossin les diferencies personals. Quan un amic comú va tenir problemes amb la justicia, ella no va dubtar en sortir com testimoni de la defensa. No tenia por. Era calmada, valenta, tossuda.

Malauradament un mal dia li van fer saber una segona sentència. Li van anunciar que patiria una malaltia degenerativa, que en poc més d'un any la postraria i que també faria que se li anès el cap.  Una segona presò terriblement cruel, per què, -contradint el que pensàven els metges-, ella va ser conscient de la seva enfermetat i va viure la degeneració del seu cos que va durar anys. Quina injustícia .

Avui Ramona està alliberda. Ha volat cap a la llum. Suposo que entendrà molt millor aquella parrilla de llums que fa uns anys va captar amb la seva càmera fotogràfica a la carretera del Machu Pichu, al Perú. Una revelació d'altres mons.

Potser ella mateixa ha esdevingut una estrella. Si aquest país és alguna cosa, si tenim democràcia, si hi ha educació, prosperitat és per què molts i moltes Ramones van renunciar al seu propi delit, a la seva propia benestança i llibertat personal, per a lluitar pels demès, pels més pobres, per a la llibertat col.lectiva. Gràcies Ramona.