Osca/Huesca

 

Davant de la porta de l’entrada de l’església romànica del poble abandonat de Bagüeste vaig sentir ràbia. Les pedres de la volta de l’entrada estaven a terra, al mig del camí. Una a un sis metres, una altra a uns quatre, l’altra a dos. Algú havia intentat endur-se-les i li havien pesat massa. Segur que no estaven arrenglerades a terra per una ventada. L’església estava oberta, sense portes, sense protecció. Es notava que de les cases del poble, mig caigudes, també s’havien endut pedres, fins i tot un escut. El paratge, a 1270 metres d’alçada, enfront dels Pirineus centrals, és esplendorós.

 

Els pobles i els camps estan abandonats. A Internet fins i tot hi ha una pàgina web que es diu http://www.despobladosenhuesca.com/. Amb Soria i Terol és una de les províncies amb més pobles abandonats. El camp igual, on hi havia conreus, en la seva majoria cereals, ara han crescut les males herbes o l’ICONA va repoblar-ho amb pins. Amb uns boscos molt atapeïts.

 

Sense voler copiar José Antonio Labordeta, degut a un error de càlcul i a les poques connexions de l’autobús de línia, vaig posar-me a fer autoestop a la sortida de Barbastro en direcció a Ainsa i va parar-me el primer cotxe. Els paisatges a banda i banda de la carretera m’anaven sorprenent. Amb la Peña Montañesa al davant, no parava de badar. Conduïa un entusiasta de la zona, el professor José Luís Cerezuela. Ha tornat a la terra dels seus avantpassats i comença a conrear un tros de terra. Ell és un apassionat d’Osca i m’ho explicava: Aquelles comarques havien arribat a tenir  set vegades més població que ara. La construcció de pantans va obligar a abandonar molts pobles, com el de Mediano, on encara es pot veure el campanar. Fins i tot s’explica que a l’època del franquisme va haver-hi un governador civil que va dir, que, al nord de Barbastro, no calia que hi visqués ningú.

Al poble del que parlava al principi,  Bagüeste hi arriba una pista des de Las Bellostas.  Als anys seixanta les famílies de les set cases del poble van votar si finançaven la construcció de la carretera o bé si marxaven tots . La votació va quedar quatre a tres, i van guanyar els qui van dir que marxaven. Per alguns, sobretot pels nens, deixar aquelles terres i aquells camps va ser terrible. Ho van canviar per trobar feina a Barcelona, que aleshores era industrial , contaminada i grisa.

He conegut aquests paratges gràcies a la família de Conrado Urban. Ell va ser un dels nens que va haver de marxar de Bagúeste. Avui pateix Alzheimer i el seu fill, Alex Urbán, ha escrit un llibre que relata la malaltia del pare. En el llibre, que està pendent que alguna editorial s’entusiasmi i el publiqui, hi ha el relat d’unes magnifiques llegendes originàries del camp d’Osca que el pare li explicava. Tot això aviat ho ensenyarem en un programa Crónicas de TV2 que aquesta setmana començarem a editar.  Un documental ,  que estem fent amb Manuel Muñoz, Dennis Khule i Magí Baqués que impressionarà.

 

Tornem a Bagüeste. Des de qualsevol de les seves finestres de les cases caigudes es pot veure la brecha de Roland, el Mont Perdut, Ordesa.  Això eren el que veien els ulls de Conrado quan era petit. Els guies ens comentaven que a tots aquells camps hi ha un grau d’humitat i un tipus de terra, que permet que molts horts no necessitin ni ser regats, que molts vegetals creixen sols. Estem parlant de la zona superior del parc natural de la zona i canyons de Guara. Avui, extensions i extensions sense conreus. Afortunadament algunes masies s’han reconvertit ien cases rurals. Nosaltres vam estar allotjats a la casa Lueza a Bárcavo, on vam ser tractats de meravella. Ells mateixos organitzen excursions per les gorges del riu Vero.  Aquella zona i aquest tipus d’esport, de baixar i saltar pels rius, sembla que va ser descobert allà pels francesos.

 

Tota aquella visió del parc natural , sol, silenciós, sota el vol vigilant dels voltors,  en un moment de tanta crisi, em feia néixer una angoixa que suposo que compartiria amb molts veïns d’aquelles contrades. El creixement dels anys del desarrollisme, i més endavant,  l’entrada a la unió europea va tenir un preu, l’abandó del camp i del sector primari. El meu amic economista Juli Pallarés, sempre ho ha esmentat, l’Estat Espanyol hauria d’haver tingut una economia molt més planificada, molt més enfocada al territori, al camp, al sector primari. Si bé no tenim recursos naturals, el que sí tenim és territori.  Per què s’ha abandonat el camp?

Suposo que les situacions al nord d’Osca són molt comparables a altres al nord de Lleida, a la Ribagorça, a la Vall Fosca, el semi abandonament del Pre pirineu.  Veient aquella gran serralada al davant vaig recordar els llibres d’història de Pierre Vilar. Durant molts anys, els Pirineus no van ser un obstacle, un punt de separació, sinó ben al contrari, un nexe d’unió entre nord-sud, est-oest i a la inversa.  Els mateixos noms, -molts semblen tenir origen basc-, ho confirmen. Avui ens agraden molt les fronteres, però tenim molt més en comú i som més co dependents del que pensem. També entre els territoris de l’antic regne d’Aragó. Pel mateix Bagüeste passa un sender de llarg recorregut, el GR1, que va de Sant Martí d’Empúries a Fisterra, Galicia.

Parlant d’interconnexions. Estant a l’estació de Binèfar, vaig sentir que hi ha un autèntic clamor per què no desaparegui la línia de tren de mitja distància,  Lleida-Monzón. Des del Ministeri de Foment plantegen la supressió del 40 % dels trens regionals de curta distància. Els territoris no es vertebren amb AVEs.  Els AVES potser serveixen per sortir a les portades dels diaris i unir grans distàncies en poc temps, i els trens de mitja i curta distància, per a vertebrar territori. A molt poca gent important li deu interessar Lleida, Binèfar o Monsó.

Abans d’acomiadar-nos, i de que m’acompanyés a la plaça porticada d’Ainsa, Cerezuela va explicar-me que havia plantat oliveres.  Jo li vaig acabar preguntant, com veia el futur. Si creia que tota aquella zona podia a arribar a desenvolupar-se . La resposta va ser òbvia: Quin tipus de desenvolupament busquem? El de sempre, un model especulatiu, acumulatiu per uns quans, l’expurgació de la natura. O, al contrari, apostem per un nou sistema, una nova forma de vida.  

Osca segueix allà.