Obama, pacte fiscal

 

Ni profund, ni precipici. Contra tot pronòstic, a contra rellotge, els titulars de la gran premsa han anunciat a contracor que els parlamentaris nord-americans han arribat a un gran acord fiscal. No és el que volien una gran majoria dels demòcrates, hi ha hagut concessions. Però la impressió del Pacte ha tingut un ràpid reflexa en els mercats.

Ara hi ha qui ho critica com  el Fons Monetari Internacional, o les Agències de Qualificació de Risc (grans pilars de l’economia mundial, per cert). Diuen que no és suficient, que el més important vindrà després quan parlem del deute, del nou pressupost, de les retallades a les despeses estructurals. Però un dels pilars de la campanya de Barak Obama va ser que el sistema impositiu era massa favorable als rics a esquenes de la classe mitja.

Les mesures aprovades indiquen que augmenten els impostos pels qui reben més de 450.000 dòlars l’any (quan en el projecte inicial eren 250.000) . Es creen també uns impostos indirectes sobre la massa salarial. Però, molt més important que això, és que, malgrat tot, la política ha guanyat. Obama, en els seus discursos de campanya emfatitzava que la política, en aquest cas, el Capitoli, ha d’estar pel damunt de Wall Street.

Alguns analistes com Greg Sargent diuen, que més enllà dels detalls, la bona notícia és que el contracte social que manté l’estat del benestar s’ha mantingut.

A mi personalment, que he viscut a Washington D.C. en temps difícils, em sorprenien i m’enervaven les cròniques prèvies al Pacte. Els mitjans europeus, copiant els titulars d’alguns mitjans dels Estats Units, no paraven d’insistir en el profund precipici en el que cauria l’economia nordamericana, i la mundial al darrera, quan, tot semblava indicar que  no s’obtindria el pacte. En el meu entendre, menyspreaven el sistema polític dels Estats Units.

Hi ha dos fets que destaquen en el sistema polític nord-americà. La profunda petja de la responsabilitat futura dels congressistes, que saben que aviat hauran de respondre al seu estat, de les conseqüències dels seus fets. Saben perfectament que són la locomotora de l’economia mundial, i coneixen l’efecte psicològic d’un pacte on d’un trencament.  La població hagués buscat responsables. Prenguin nota els europeus, espanyols i catalans.

La segona qüestió, molt arrelada. Una proposta del president que acaba de guanyar les eleccions és una proposta del president. (que pel fet de ser-ho, té un plus de credibilitat). En aquest cas han estat un bon nombre de republicans de la Càmera Baixa han votat  amb els demòcrates. Però el mateix va passar amb les propostes més importants de l’anterior president, el republicà`George W. Bush. Aleshores eren molts congressistes demòcrates els qui votaven amb ell.

 

L’ala lliberal dels demòcrates diuen que estan abatuts. L’economista Paul Krugman critica la forma en que Obama ha negociat. La seva ansietat fa pensar com negociarà sobre el deute. Creuen que ha fet masses concessions i li demanen que sigui creïble.  Que quan toqui decidir sobre les retallades Obama no perdi de vista qui són els seus, qui és la seva base. “De no ser així, diu Krugman, ningú no confiarà en ell un altre cop, i caurà a la historia com el covard que ho ha tirat tot per la borda”.Ho veurem en els propers mesos.

Més enllà, crec que hauria d’haver-hi una autocrítica dels mitjans de comunicació. Tantes vegades havíem repetit i advertit, que els Estats Units caurien en el Deep Cliff, en un terrible i profund precipici, que un cop obtingut el pacte, hem hagut de perdre el temps explicant-nos que sí, però que han pactat en l’últim moment, hem hagut de perdre el temps, un cop més, explicant les formes, més que entrar el contingut, en les conseqüències  i en els per quès.

Mentre en els nostres mitjans anunciem que Estats Units és a punt de caure en paranys terribles, els qui no aixequem cap som els europeus. Comparem l’actuació de la Reserva Federal i la del Banc Central Europeu. Comparem la capacitat de creació de llocs de treball. Comparem el “patriotisme” dels congressistes nordamericans i el de la cambra fantasma del Parlament Europeu.   I a ningú no se li escapa que els precipicis sempre s’apaivaguen amb pactes.