Polítics, despatxos i carrer

La democràcia és el millor sistema polític fins avui conegut. Es demostra amb l’alternança en el poder. Més enllà de la orientació personal de cadascú, el relleu és una gran garantia. Una vacuna contra la corrupció i alhora estableix un temps que permet els que els grups polítics perdedors canviïn, rejoveneixin i es regenerin. Quan un grup passa a l’oposició és que els votants li han dit que el volen al carrer. En el context actual, -que agreuja qualsevol consideració -, el votants han cregut que els partits perdedors han format part del problema i els atorguen, - amb més o menys justícia-, bona part de culpa de la crisi actual.

En el cas de l’ajuntament de Barcelona crec que els ciutadans i ciutadanes van demanar als grups que havien governat fins ara, que tornessin al carrer, que trepitgessin els barris, que escoltessin la gent que ho està passant malament, que observessin les escletxes i els clams socials, i que un dia, en un futur, facin unes propostes que ajudin a salvar el que es pugui de l’estat del benestar.

Tinc un conegut al que li agrada estar sempre al balcó de Ca la Vila durant la festa major.  Porta molts anys, dècades, veient el poble des de dalt i difícilment es fa la idea que algun dia haurà de baixar. No s’adona que potser els qui estan a la plaça el volen estar amb ell però el necessiten fent pinya amb el grup de castellers, a peu de carrer.

L’oposició és dura, no té visibilitat, però els qui la composen disposen d’un temps meravellós per a formar-se i sobretot per estar amb la ciutadania, amb la societat civil,  cosa que el polític que gestiona, i presideix, no pot fer per manca de temps. Sobretot si també ha de fer acte de presència a múltiples consells d’administració.

L’any 1980, quan Jordi Pujol va ser elegit el primer president de la Generalitat electe de la democràcia va oferir entrar al consell executiu al PSC de Joan Reventòs. En aquell moment, molt pocs dirigents socialistes van estar a favor del pacte. Només Francisco Ramos Molins, que provenia de la Federació Catalana del PSOE, ex fundador de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, ex exiliat i represaliat a la URSS, va recomanar entrar al govern. Molts després alguns dirigents socialistes ho han recordat penedits. Altres van pensar que allò, malgrat passar molts anys de sequera, va servir per a consolidar a Catalunya dos espais propis, un pel centre dreta i un altre pel centre esquerra i que era bo que anessin alternant-se, rere les personalitats rellevants com Pujol-Maragall, sense menysprear les altres opcions.

En moments difícils, d’excepció, és lògic que totes les forces polítiques, empresarials i sindicals, facin pinya per a sortir del forat. El poble pot agrair que hi hagi iniciatives com els Pactes de la Moncloa que serveixen per a bastir un marc d’actuació unitari. També la gent entén que es doni suport a múltiples iniciatives de l'equip de govern.

El que no seria tant lògic és que, un grup polític que acaba de perdre,  torni a agafar tasques de responsabilitat a corre cuita. Ara fa molt poc que els ciutadans van demanar a PSC i a Iniciativa per Catalunya que deixessin de governar l’ajuntament de Barcelona. Potser els estaven exigint oxigenació. Que abandonessin un cert autisme i burocratisme per a tornar a compartir les situacions a peu de carrer amb els qui estan patint. Sobretot, la gent jove, els petits i mitjans empresaris, la gent gran, els dependents. A partir d'aquí podrien reflexionar, sumar, estudiar des de les universitats i els centres de recerca i reflexió i algun dia bastir un programa amb novetats. Una proposta que avanci en garantir  una millor qualitat de vida pels ciutadans. Un "model Barcelona" a escala humana. Però potser ara toca carrer i no despatx.

No sé si els mateixos votants entendrien  que l’esquerra torni al govern de la ciutat uns mesos després de ser convidats a sortir. Els regidors podrien ser criticats per buscar  “el poder pel poder”.  Assegurarien  els despatxos per a uns quans gestors , serien per uns dies més visibles, però això no faria més que enfonsar una mica més el crèdit de la classe política en general. Més enllà, si ara es modelès un grup de govern “sociovergent” , potser  s’hauria aconseguit fer realitat un dels somnis dels lobbies de la ciutat, i és enfonsar la possibilitat de l’alternança de centre-esquerra, que de tant en tant, podria arribar a funcionar com un contrapès contra les forces del mercat i les grans famílies de poder.

El meu amic continua veient la festa major des de dalt del balcó, agafat a la barana i no la deixa. Algú li hauria de dir que, baixi, que no li passarà rés. Ara ja és una qüestió de si prefereix les poltrones o la gent.  Que no cregui, que,  en democràcia, el poder està en els despatxos, en les cadires. Afortunadament hi ha homes i les dones que l’esperen baix a la plaça.