Un matí a la biblioteca

(Aquest és un text que vaig escriure el 1994 quan treballava a Londres de corresponsal i que vaig enviar aleshores a la Maria Josep Udina recordant Ramón Fernandez Jurado i la seva aficció per la lectura). Fernández Jurado, antic militant del POUM, lluitador, empressonat a la Model, exilat a Xile, després en el retorn professor de català i d'esperanto, poeta, regidor de Castelldefels i finalment, quan ja estava molt malalt, diputat al Parlament de Catalunya. L'Ajuntament de Castelldefels li havia posat el seu nom a la biblioteca municipal. Sobtadament, una de les mesures del nou govern de Castelldefels va ser treure-li el nom, i posar el "Biblioteca Central". Ahir 1 de juny, va celebrar-se un acte cultural-reivindicatiu on la familia i els amics vam tonar-lo a recordar i a demanar que no esborrin els noms i que es restableixin aquesta mostra de respecte per tota una generació.)


Un matí a la biblioteca

   Veig entrat un home gran però fort. Va coix. Porta bastó i una cartera atrotinada. Duu corbata negra. Omple la taula de papers i de diaris. Treu unes ulleres antigues i arronsa les celles, espessíssimes, per a comprovar el darrer escrit.

   S'ha fet amic de la bibliotecària. Uns dies li regala caramels, uns altres una flor, i fins i tot li ha dedicat un poema. Escriu amb neguit. Apreta el bolígraf i fa les lletres grans, generoses, torçades.

  És un inquiet. Des que va decidir seguir les passes d'aquells anarquistes utòpics, com en Massachs, o d'en Maurín -gent que portava sempre un llibre sota el braç-, no ha parat en el seu afany per la lectura, pels idiomes: el català, l'esperanto. Coneix molt bé la força alliberadora de les lletres pels qui com ell, han nascut i crescut entre els humils. La seva revolució personal consisteix en mantenir una curiositat sense límits per aprendre.

  Escriu sobre les argentines Madres de la Plaza de Mayo, sobre la gitana Carmen Amaya, o sobre el periodista Xavier Vinader. Recorda puntulament cada data clau de la història de Catalunya o de les lluites per la llibertat. Admira Lluís Companys. Reivindica el que ell anomena "la bella memòria", amb "b" alta. Captiva els sensibles amb les frases més tendres i avergonyeix els cínics amb els renecs més abruptes. S'encén amb la polèmica, amb qui posa en dubte el seu catalanisme o qui critica els emigrants. S'enfurisma amb els qui s'aprofiten de la política pel seu lucre personal. Aleshores, fa tremolar la taula i gairebé forada el paper.

  Coneix el que val la comunicació i l'invent de la fotocopiadora -(no vull pensar què passaria avui a l'era d'internet)-Cada dia distribueix els seus articles i poemes a tothom: "la Marieta" (Maria Aurèlia Capmany), la Pepita, l'Alberich, la Ramona, en Pep Solé, la Marta Mata, el "Butlletí de Castelldefels", "el Carrer Gran de Gràcia" o "L'Opinió Socialista".

  Un cop acabada la feina, com a bon ebenista, recull les coses ordenadament. Marxa cap a casa amb el seu pas renquejant. Abans de deixar la sala  li dedica una frase bonica a la bibliotecaria, que, un cop més, es queda perplexa.

Ramon, no saps com et trobem a faltar!.