Violència i Informació

Aquesta darrera setmana m’ha tocat informar, a torn partit, de les manifestacions dels estudiants i de l’ocupació del rectorat de la Universitat de Barcelona. M'ha cridat fortament l'atenció que unes icones, les dels aldarulls, les de contenidors cremant, les de l’atac a la façana del Banc Pastor i a la Borsa de valors de Barcelona, han passat clarament pel damunt de qualsevol altre contingut, el motiu de la manifestació, o el fet que hi participessin, gairebé 70.000 persones. (Per una reivindicació universitària, una de les concentracions més importants de la democràcia).

És evident que els actes vandàlics d’una minoria van monopolitzar la informació del primer i del  segon dia. El tercer i el quart la tensió informativa va baixar i es centrava en si els mossos entrarien o no a desocupar el rectorat.

Si algú preguntés a la gent del carrer quines eren les reivindicacions concretes que demanaven els universitaris ...pocs ho sabrien dir. Els mitjans estàvem molt ocupats parlant dels aldarulls i del cost de les desfetes. Un minut d’informatiu, amb totes les cadenes competint per a oferir les imatges més impactants, donen per ben poc. Això ja hauria de portar-nos a una profonda reflexió pels organitzadors de la manifestació, i també pels comunicadors.

Però hi ha una segona lectura, tristament provocada pel sensacionalisme de les imatges dels contenidors cremant. Algú al món s’hauria assabentat de les protestes de Barcelona, si no arriba a ser per aquests punts minoritaris de violència?. Hagués sortit Barcelona a la portada del New York Times?. L’altra dia es donava una classe d’etnologia al campus, al costat de l’ocupació, i un professor ho deia així...´´la violència, la imatge de la violència, es menja qualsevol altre proposta´´. Però, sense aquesta violència, algú li hagués fet algun cas a la manifestació massiva?. És trist.

Crec que és un tema que tots, estudiants, universitaris, comunicadors, autoritats, hauríem d’estudiar a fons...Parlavem amb el company reporter gràfic Manuel Mesa què en un partit del Barça es separa clarament el que ha estat el fet esportiu i el resultat, del que són els aldarulls posteriors a Canaletes, i generalment no fem el mateix en un acte reivindicatiu i pacífic que, al final, ha tingut a trenta ´´caputxins´´ fent burrades al final.

Curiosament, va haver-hi qui va veure un partit polític entre els organitzadors...Alguns han posat el crit al cel. Però fins i tot la imatge del ´´social unrest´´ a Barcelona hauria pogut servir alguns polítics de ´´l’establishment´´, per a que agafessin les portades dels diaris, i demanessin separar-se de l’objectiu del dèficit a Brussel·les, o reivindiquessin més autonomia fiscal per Catalunya..Curiosament, les imatges de violència –afortunadament sense conseqüències personals- sempre podrien ser ´aprofitables´´ en benefici politic..

Seguint també amb la paradoxa, donat l’impacte inicial, aquesta vegada el tancament al rectorat també ha estat noticiable. He de dir que aplaudeixo que les assemblees fossin obertes, que les poguéssim veure en directe per Internet, i que ens permetessin ser presents, sense problemes, als mitjans de comunicació. Crec que els Mossos han actuat amb intel·ligència i mesura en estalviar-se les imatges del desallotjament, i que, en canvi, el rector sembla haver actuat de manera molt diferent a alguns dels seus antecessors que consideraven que, per preservar l’autonomia universitària, ells no convidaven les forces d’ordre a entrar al Paraninf.

El moviment d’estudiants, en veure'ls parlar a les assemblees, em va semblar prou raonable, encara que eren molt pocs, en comparació amb la manifestació. A la vegada, no han quedat clars els missatges claus de la protesta. Les coses que demanaven, eren bastant inintel·ligibles per la gent del carrer. Tot i que hi ha un gran desconcert i una emprenyada general. Però temes com les convocatories, taxes, la massificació de les classes, l'autonomia universitaria respecte les empreses,  queden lluny de la senyora Maria. Encara hi ha qui veu a la universitat com una illa de privilegiats o qui no veu que la universitat pública està en perill. Tant de bò els poders entenguèssin que la Universitat més que el problema és la solució per a la sortida de la crisi. Tant de bo els claustres sortissin més al carrer.

Vaig assistir a actes molt curiosos. Va sorprendre'm molt quan un conjunt de joves van començar a recitar lletres reivindicatives a ritme de ´´rap´´ al bell mig de la plaça Espanya. S'anaven turnant un a l'altre, amb una memòria impressionant. No sé si sen's va notar el punt nostàlgic dels anys de ´´la Gallineta´´ o ´´l’Estaca´´. Els mateixos executius que sortien de la Mobile-Fira, engrescats, treien fotografies de la filera de Mossos , cara a cara, amb els raperos allà al davant. Fins i tot va parlar un ´´iaio-flauta´´ amb el seu gayato i va dirigir-nos el seu particular míting..

Els que sí contínuen igual, atacant medis de comunicació, són els de les caputxes. Pel que tinc entès, van pintar i agredir un càmera d'Antena 3, també a un equip de Tele 5. A TVE, un va arrencar una bateria d'una càmera i un altre ´´va caure´´ al damunt d'una que portava el company reporter i la va trencar. Aquests personatges, que no crec que estudiin a cap facultat, haurien de ser clarament aillats, per tots nosaltres.  Estudiants i treballadors de la comunició.  A les manifestacions dels setanta, sempre hi havia uns quants ´´finalistes´´ que acabaven reventant els vidres del primer MacDonald's de les Rambles. Crec que els donava ordres un home gran, coix, amb muletes..i que potser no volia afavorir les manifestacions, si no reventar-les. Potser que tots plegats, aprofondim una mica més, i intentem diferenciar el gra de la palla. No són anti-sistema, per què, amb la violència, aconsegueixen l'efecte contrari.

Fernandez Jurado, una vida per recuperar els mots i la llibertat

L'amiga Maria Josep Udina m'envia una nota comentant que l'Ajuntament de Castelldefels es planteja treure el nom de Ramón Fernàndez-Jurado a la Biblioteca Municipal. Fernández Jurado era poeta, professor de català, professor d'esperanto, emigrant, activista lluitador que es va passar tota una vida lluitant per a recuperar els mots, la historia i la democràcia per aquest país. Crec que ara seria un error esborrar plaques, noms, històries i que ens saltessim, potser per deconeixement, l'homenatge que haurien de rebre tots i totes les persones d'aquella generació que es van deixar la pell per què avui gaudim de l'alternancia política.

Voldria recordar quatre dades biogràfiques.

Ramon Fernández Jurado va néixer a Almeria, el 6 de gener de 1914, i va morir als setanta anys a Barcelona, l'any 1984. Va arribar a Barcelona amb els seus pares quan només tenia 4 anys. Ebenista de professió. Va ser un autodidacta. Al seu barri de Gràcia es va capficar per aprendre dibuix, català, i esperanto, que estudiava a la societat Pajo Kaj Amo, de la mà de l'anarquista-utòpic Domènech Massachs. Als 15 anys es va afiliar a la CNT, però molt aviat va optar per la UGT, al qual va pertànyer fins a la seva mort. Coincidint amb la proclamació de la II República, es va afiliar al Bloc Obrer i Camperol (BOC). L'any 1935, quan feia el servei militar a Jaca, va entrar en la Unió Militar Republicana Antifeixista (UMRA), motiu pel qual va ser detingut i va patir presó per primer cop. Va participar en els combats que van tenir lloc en els carrers de Barcelona el 19 de juliol del 1936. Immediatament després va marxar al front d'Aragó amb les primeres milícies. Va ser cap de centúria de la columna Joaquim Maurín, assolint així el càrrec de comandant de l'exèrcit de la República. Va caure ferit a la cama al front de Llevant el maig de 1938 -a causa d'això tota la vida va haver de caminar amb una lleugera coixesa-. A l'habitació de l'hospital va coincidir amb un anglès estirat i alt que estava ferit a la gol.la, més endevant sabria que era George Orwell.  Des d'aquell maig, desparegut Andreu Nin, ell i els seus companys van patir una terrible persecució des de les files estalinistes..Al front de Llevant, va ser capturat i va estar pressoner a Saragossa, Terol, Bilbao, per tornar a Barcelona on va ser jutjat i condemnat a 30 anys de presó. Durant els tres anys que va restar a la presó Model , on va coincidir amb Massachs, va ser un dels impulsors de la resistència i va col·laborar, entre d'altres activitats, amb la primera publicació que es va fer a la Model i que mitjançant rudimentàries fotocòpies, va denunciar l'afusellament del president Lluís Companys. Una anècdota, Jurado,- des que a la guerra va veure morir un gran amic-, va portar, per sempre més, corbata negre. L'any 1942, immediatament després de la seva sortida de la presó, Ramon Fernández Jurado va reprendre la seva activitat clandestina, des del comitè executiu del POUM, amb el maneig d'un impremta, donant suport logístic a la guerrilla urbana i facilitant el pas clandestí de fronteres a qui ho necessitava. L'acció policíaca el va obligar a exiliar-se l'any 1948, passant primer per França i, poc després, a Xile, país en què va viure 15 anys fins al seu retorn a Barcelona el 1964. Allà van nèixer els seus fills. Al seu retorn a Catalunya reprèn la seva activitat antifranquista, sobretot des del barri de Bellvitge, a l'Hospitalet de Llobregat. i una activitat frenètica donant classes de català als emigrants, continuava escribint, i relacionant-se amb esperantistes de tot el món. Actiu membre de l'Assemblea de Catalunya participa també en alguns intents de reorganització del POUM. Mort ja el general Franco, s'integra juntament amb alguns antics poumistes en la creació del PSC-Congrésl. Va ser un dels oradors del míting del PSC del Palau Blaugrana, un dels primers permesos a la democràcia. També un dels qui parlaven a la pel.lícula ´´La vieja memoria´´ de Jaime Camino. En aquell moment els de la seva generació van tenir clar que havien de donar un pas enrere i deixar camí a generacions més joves i ´´preparades´´ que havien de ser els gestors del futur. Com tants altres militants obrers, Ramon Fernández Jurado va ser un home de formació autodidacta. Va viure en un temps en què gairebé cap treballador no podia accedir a l'ensenyament secundari i s'havia de formar en els nombrosos ateneus i centres d'oficis. L'afany cultural de Fernández Jurado es va fer palès al llarg de tota la seva vida. L'any 1977 i ja jubilat com a ebenista, va rebre el títol de professor de llengua catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Andalús de naixement, va donar classes de català a molts dels seus companys de militància política i sindical. Aquell mateix afany cultural l'havia fer interessar-se tant per l'esperanto com pel naturisme. Va tenir una intensa activitat de difusió i divulgació a través de tota mena d'escrits i col·laboracions en diversos mitjans de comunicació catalans i estrangers. Greument malalt, es va presentar com a candidat socialista a les segones eleccions municipals democràtiques l'any 1983 i va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Castelldefels. També és elegit diputat socialista al Parlament de Catalunya l'any 1984. Per poder prendre possessió del càrrec va haver d'anar en cadira de rodes i en un estat físic molt deteriorat. Ho va fer des de l'Hospital de Bellvitge, on va morir poques setmanes després. Per a ell, poeta, recitador de Garcia Lorca, de Maragall .., a qui els honors no li importaven, saber que posaven el seu nom a una biblioteca, haguès estat el màxim. Vull explicar dues anècdotes..ja tardanes...Una..Ell sempre anava amb el bastò, i una maleta negre, amb llibres, el diccionari català, les ulleres i multitud de fotocòpies amb poesies i escrits, que enviava diàriament a tots els amics i amigues. I un matí, a la carretera de Castelldefels, un quinqui el va voler atracar amb una navalla. Ramón, amb veu de tro va començar a conversar amb ell sobre la presò Model, es va aixecar la camisa li van ensenyar les seves ferides de guerra. No li importava que el punxès. Van seguir conversant de la situació al carrer, i al final, el noi el va deixar, conençut de que amb aquell avi no li podia treure ni fer rés més. Una altra fet, per mi, determinant. La nit del 23-F, Ramón Fernández Jurado, per ensurt del cos de la guardia urbana de l'Hospitalet, es va presentar a les portes de l'Ajuntament, amb un grup de jubilats a buscar armes per defensar, si calia a peu de carrer,  la democràcia. La poca gent que hi havia al consistori, els van fer marxar creient que aquell grup d'avis d'havien venut l'enteniment. Potser no era tant així. Potser era que els avis, aquella freda nit del 23-F, eren coherents amb tota la seva vida. No conec personalment l'alcalde de Castelldefels. Però sí vaig conèixer Fernández Jurado, Em va impressionar per la seva força i per la seva senzilleza. Un home com tants altres, era d'una generació, que va donar la joventut, l'energia, el coneixement, la rabia, per què aquest país salvès els mots, i  tinguès algún dia democràcia. I democràcia significa alternància. Ell va lluitar per què a Castelldefels poguès haver-hi un alcalde del PP, de CiU, d'ERC, d'IU, dels verds o dels de l'Arc de Sant Martí. Tant se val, de qui escolleigi la gent. Si ara, el nou ajuntament arriba a treure el nom d'un lluitador per la democràcia a la Biblioteca potser estarà renunciant a un dels períodes més grans de la història d'aquest país, la transició. Un temps, en el que tothom va renunciar a una mica d'ell mateix, -tot i tenir vides de pel.lícula-, per què algún dia poguèssin manar els altres. Una llicò, que aquests personatges,com en Fernàndez Jurado, el poeta de la Biblioteca de Castelldefels, van aprendre.

Democracia de mercat

Aquests dies estic llegint l'article del filòsof alemany Jürgen Habermas ´´Tres models de democràcia. Sobre el concepte d'una política deliberativa´´.  Des de la teoria, defineix el concepte de ciutadà, de dret i de democràcia des de les tradicions lliberal i republicana.

En el primer cas, la tradició lliberal, marca que hi ha una suma de drets subjectius privats,que es deleguen i s'agrupen per a fer front comú davant de l'administració. Els vots són una mena de llicència per què alguns polítics ocupin posicions de poder i defensin la suma d'interesos majoritaria. La política acaba centrant-se en l'Estat i renuncia al principi que els ciutadans són capaços d'acció col.lectiva.

En el segon cas, la tradició republicana, els subjectes políticament responsables s'ajunten en una societat de lliures e iguals per a trobar unes normes que aboquin a l'interès comú. La política és la pràctica de l'autodeterminació ciutadana, que emana del consens. El paradigma no és un mercat d'interesos, sinó el diàleg. Aquesta teoria, massa idealista, cau en l'error que hem patit històricament, el  de l'estretament ètic dels discuros polítics.

Habermas proposava una tercera via teòrica, la política deliberativa, la teoria del discurs. Ell estableix una conexió entre negociacions, i els discursos relatius a questions de justica. Atorga un lloc central a la formació de l'opinió pública i de la voluntant comú, però a la vegada creu que s'han de mantenir els fonaments d 'un estat de dret.


Després de la lectura d'aquestes tres tradicions històriques, de conceptualitzar el que ha estat el lliberalisme, el republicanisme-socialisme, les terceres vies, em pregunto on estem ara?..Quin nom li posaran els teòrics quan avaluin els moments actuals?  Com definiran els nostres règims polítics quan estudiïn els efectes de la crisi econòmica, en els canvis politics dels països del sud 'Europa.

En què ha quedat la voluntat del ciutadà normal i corrent de Grècia i Italia davant  les ordres/suggeriments/directrius de l'Unió Europea?.  Em pregunto si és legítim que es canviïn i es posin governs des de fora com si rés. (tot i que el senyor Berclusconi difícilment seria sant de la meva devoció). Quina eina tenen els ciutadans per a contrarestar aquesta pérdua de pes de decisió per part de les institucions, els partits o ells mateixos?

Hi ha qui aquests dies està criticants els governs dels tecnocrates. A qui representen? A qui obeeixen? Responen a uns drets subjectius dels ciutadans dels seus països, responen a una voluntat comú? Ni a uns ni a uns altres. Responen a una entelèquia que en diem Unió Europea, que també ens crida a les urnes cada quatre anys, però no podem elegir-ne govern. Seran governs-instruments, governs-titelles.

Algú haurà de posar fil a l'agulla, -li desitjo molts anys de vida al veterà filòsof Habermas- i que ens defineixi la situació actual. ´´Democràcia de Mercat?´´, ´´ Dictadura de mercat?´´, ´´Democràcca de Crisi´´, o directament crisi del sistema.  Suposo que és el mateix sentiment que podien expressar els països del tercer món quan el FMI els deixava diners i els imposava les polítiques més restrictives possibles.

Dins del pessimisme col.lectiu hi ha dues coses que em  semblen possitives.  Una, el sorgiment del moviment 15-M d'indignació, general, jo diria que ha esdevingut un clam interclassita i intergeneracional. Tant de bò, pugui arribar a suposar un impuls a la regenració democràtica. I el segon, el sentiment general, de què la gent comença a interessar-se en la situació.  Trobar una sortida a la crisi econòmica ja forma part de les converses, els diàlegs, i de la preocupació també han sorgit exemples de solidaritat.

En tot això, jo crec que, malauradament, els partits i les organitzacions socials, en general, han quedat atrapats al mig. El centre de gravetat de la presa de decisions està molt lluny i no hi ha respostes. Les seves pica-baralles es veuen comuna lluita de posicions fins a disposar del poder administratiu. Una llìcència per a obtenir posicions que avui tene pocpoder. Però rés més. Hauran de passar molt temps fins que els polítics tradicionals adquireixin una nova posició de confiança i relació amb el carrer. Han de renovar completament, discurs i relacions.  Mentretant els teòrics hauran d'explicar-nos on queden els conceptes de ciutadà, de dret i de democràcia altre cop.

La llegenda d'Albert Musons

En el segle vint-i-u

Democràcia rima amb Gràcia

Hi havia un conseller conegut a tots els racons

El qui es deia... Albert Musons

A l'Església i als Lluïsos

Va comprendre la força del col·lectiu

A l’escoltisme el famós ´´compromís´´

Que el feia sentir viu

A casa respirà catalanisme

Musiques prohibides aprengué de germans i cosins

Un país, una senyera, Puig Antich,´´ llibertat ´´

Mots prohibits que portava ben endins

Quins anys de transició optimista

Al Blaugrana, la suada socialista

Els primers mítings, recitals, rebel·lia

Per la Llibertat l'Amnistia i l'Estatut d'Autonomia

Que fàcil va ser per l Albert reflectir-se en aquell PSC

Reventós pensava, Oriol Martorell cantava, i Marta Mata ensenyava

Fins va tenir un amic del POUM, Ramon Fernàndez Jurado

Que el va adoctrinar a aixecar el puny.

El 23 F va se un revulsiu total

Treballava a l Opinió

Ell era un home d'ordre, catòlic, de posat conservador ..però

Defensant la democràcia, tot un radical

Amb els ajuntaments democràtics, amb l amiga Mercè Sala

Entengué que era a nivell local,

De veí a veí,

Quan la democràcia cal·la.

Amb la revista Carrer Gran

Va veure que amb quatre joves i un projecte

Era possible que qualsevol fita

Pogués tenir efecte.

Durant anys al districte va treballar

Sumant unes i altres veus

Sortejant molts tipus de polítics

Alguns un tant ´´galifardeus´´.

Què difícil havia de ser

Compartir taula i tinter

Amb una enciclopèdia de Gràcia

Amb un servidor verdader.

I quan ell més desitjava

I creiem que li tocava

El Consell de Gràcia dirigir

Va ser quan…´´el van ajudar a sortir´´.

Va arribar qui li digué

Que no donava la imatge

Que s’havia equivocat de pista, que era massa catalanista

I va caure de la llista

L’Albert del tu a tu, l’activista, l’organitzador

No entenia d’aparells

De buròcrates, de mesells..

I si ell es va enfonsar

A gent més jove, -en Guillem-, va posar.

Amb embolics a Barcelona

Gràcia era el seu refugi

A la Vila, -gairebé una pàtria-,

El valoraven com a persona.

I així a Gràcia va quedar, la llegenda d’un conseller

De Ca la Vila, ´´pal de paller´´

Periodista, comunicador..

Pels sectaris, tot un mal són

El qui es deia Albert Musons.

Nou periodisme

El meu retorn al periodisme de carrer al país m'ha reportat moltes satisfaccions. Nous companys, retrobaments, activitat frenética i variada, contacte amb el món real i alguna sopresa. Sobretot en el camp de l'activitat i les pràctiques periodístiques. Tothom va amb ordinador i móbil, -ja ni recordem com era la vida sense móbil-. Però potser, el mateix ritme, la precarietat de les condicions de treball, la falta de debat a les redaccions, ha fet oblidar que les fonts s'han d'interepel.lar directament per a comprovar les informacions. Els suports també han canviat. Les edicions digitals dels mitjans es veuen obligades a moure una informació continuada. El que no sé, és si per fer-la més ràpida, estem garantint la veracitat. Si per oferir-la ràpidament, no l'hem de contrastar, malament. Aquest dies he observat aquests dies alguns petits errors que voldria compartir.

Un diari d'abast nacional explicava fa molt poc a tota pàgina, que als estrangers de Barcelona que demanaven la nacionalitat espanyola se'ls feia un questionari extens per a comprovar el seu grau d'integració. La notícia començava amb el nom de la jutgesa titular del Registre de Barcelona a qui acusava d'haver implementat aquest qüestionari. Com que la centraleta estava colapsada, vam decidir anar a la seu del Registre. Vaig entrar fent cua entre gent que volia inscriure's i altres que anaven a casar-se. Vaig pujar al primer pis. Vaig preguntar per la jutgesa. Amablament va rebre'm i va dir-me que havia estat de vacances. Que ella no feia qüestionaris, que no era el seu tarannà, i que ella comprovava un cert coneixement de l'idioma, que li comentessin l'adreça i el treball. En resum, que la idea del questionari no era d'ella si no de la persona que l'havia substituit en període de vacances. El que més l'havia sorprès va ser que la notícia de diari comencés esmentant el seu nom i que, abans, ningú no l'haguès trucada, per a preguntar-li la seva versió del tema. Evidentment, no vaig seguir amb el reportatge per què es basava en una equivocació. Notícies-denúncia que comencen per un implicat sense preguntar a l'implicat.

Un mitjà d'abast nacional posava l'altra dia: ´´El comitè d'empresa de l'hospital de Sant Pau té 1.200 pisos.¨¨. Aquella setmana jo havia estat a l'Assemblea de l'Hospital de Sant Pau.  Era difícil d'entendre, però el cas sembla ser el següent: Hi ha una fundació privada, que és la Fundació de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on hi participen el l'Arquebisbat de Barcelona i les administracions catalanes, que històricament ha rebut donacions de persones que deixaven patrimoni a l'hospital. Aquesta fundació,-que té els seus orígens a l'edat mitjana-, compta amb un bon patrimoni i figura com empresa immobiliaria. La gerència de Sant Pau vol necogicar retallades per què, suposadament, els fan falta deu milions d'euros per acabar l'any amb números vermells. El comitè d'empresa, sabedor que al darerra de l'hospital hi ha una Fundació, suposadament amb voluntat assistencial, proposen que, si la Fundació té 1.200 pisos, col.labori eixugant els dèficits.  Però, evidentment, el comitè d'empresa de Sant Pau, amb representants de diversos sindicats, no té 1.200 pisos.

Un altre gran mitjà exposava l'altre dia, que el Parlament de Catalunya havia decidit retallar-se una paga, no enguany, sinó l'any 2012. Al començament de la seva informació assenyalava que el Parlament de Catalunya havia decicit que els seus càrrecs renunciarien a una de les tretze pagues que tenen per l'any que vé. Caramb. De la informació es desprenia que els nostres legisladors cobraven, a més del salari, tretze pagues. No m'extranya que hi hagi desafecció.


No voldria ser nostàlgic ni pessimista. Mentiria si volguès demostrar que els de la nostra generació ho fèiem millor..s'hauria de comprovar. Però m'imagino en Josep Maria Huertas Clavería escridassant-me des de l'altra banda de la secció de ´´Macro´´, preguntant-me si m'havia tornat boig, abans que sortís públicat un error així. O a Mateo Madridejos o Pilar Casanova, des de l'edició.

Crec que tots plegats hem de pujar-nos el nivell d'exigència. Comprovació, una trucada. Sobretot, ser físicament als llocs. És clar, que de vegades hi anem i tampoc no preguntem. En un dinar col.loqui, encapçalat pel president Artur Mas, la resta de companys va dir-me: ´´tú que portes vestit i corbata, podries preguntar si podem preguntar?´´. Com està el pati !

En una roda de premsa de govern, amb tots els temes que hi ha per preguntar al damunt de la taula, un company va questionar al portanveu...´´Com pot explicar que si vostè abans havia fet campanya per portar la ´´C´´ de Catalunya al cotxe, que l'altre dia se'l veiès entrar en un cotxe que portava la ´´E´´ d'Espanya..?´´. Respecto absolutament que això sigui objecte de pregunta o comentari al final, però tant de bò que hi haguès hagut tot un altre bon gruix de preguntes dels temes claus de país, i que la resta, on m'incloc, no anem nomès a buscar la frase que contesti altres declaracions. I acabem fent de la vida pública un safareig insoportable.

Fa dos dies vaig sentir per la ràdio la valoració del Lendakari Patxi Lòpez sobre l'anunci d'ETA. Per cert: Qui va enredar aquest home per què anès als Estats Units en aquestes dates deu riure encara avui. Era per ràdio, per tant, no veiem les imatges d'una declaració d'aquest importància feta dalt d'un tren. A mida que s'apropava el final de les declaracions es sentia una veu femenina: ´´No hay preguntas´´.. En el desordre final, van fer-li una pregunta que el lendakari amablement va contestar. Després d'això l'emissió de de la ràdio acabava entre un gran aldarull i amb un ´´eco´´, una nova frase de la veu indignada: ´´Javier -no sé si era aquest nom-, Javier te he dicho que no preguntes..Javier que no hay preguntas, que no...´´ i així, amb aquest ´´eco´´, tant indicatiu per una data tant important acabava la conexió radiofónica de la SER.

A la feina vam comentar-me la frase del company Salvador Pardo que un dia va contestar..´´Sí hay preguntas, lo que no hay son respuestas..´´.

Carme Carol, 92 anys d'història de Barcelona

Carme Carol  és una dona de Barcelona que seria un pel més jove que ´´la Colometa´´, la protagonista de la novel·la La Plaça del Diamant, però que ha viscut la pre guerra, la guerra, l’exili i el començament de la democràcia intensament, frec a frec amb molts dels protagonistes polítics d’aquestes èpoques. Carme és la història de Barcelona. Acaba de visitar-la el doctor Alzheimer. Ha quedat com una nena, Té la tendresa i el tacte dels infants. Li falta aquella mirada directa que descobria el rerefons de cada persona. Però des de la terrassa de la residència del Guinardó on viu, encara contempla amb curiositat Barcelona, ciutat per la que tant enyora va sentir. El que ha viscut en els seus 92 anys supera qualsevol història de ficció.

Explicava que era filla d’Hostafrancs. El pare obrer ferroviari, sindicalista que va participar en les primeres vagues generals. Va morir aviat. Ella, de petita, amb nou anys, havia de treballar prop del Mercat de la Llibertat, a Gràcia, pujant per les escales venent llet, esperant uns cèntims de propina.

Amb dotze anys,  li agradava ballar i la van fitxar al grup de coristes del teatre Còmic, al Paral·lel, el director era el professor Miguel Ligero. Havia de fer el possible per a dissimular la seva edat real.

Un vespre un grup de joves universitaris, ficats en política, la van veure i la van convidar a sopar. Entre ells, Francisco Ramos Molins. Ramos després aniria cada tarda a veure-la seient a les primeres files. Després del 34, aquell grup d’amics van ser empresonats al vaixell Uruguay. Eren els més joves entre els engarjolats, on hi havia el mateix el president Lluís Companys, i una nena, -que encisava els vigilants-, pujava a veure’ls amb una càmera amagada entre la roba, aquella era Carme Carol.

Tot i tenir amics també a la CNT, el 1936 va participar a la fundació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Eres amiga d’Antoni López Raimundo i del seu germà, que va morir la nit del 19 de juliol defensant la República. Durant la guerra, ella va estar a Barcelona i en Ramos al Front d’Aragó, va arribar a ser Cap d’Estat Major del XVIII cos de l’Exèrcit de la República amb de José Del Barrio, a la 27 Divisió. Allà es van casar i després l’exili els va separar.

En Paco Ramos va passar a França i d’allà va marxar cap a la URSS. Carme, amb l’esperança de trobar-lo vas passar a peu els Pirineus. A París, sense papers, va treballar per a les Juntes d’Ajuda als Refugiats espanyols que tractaven de localitzar i alliberar els exiliats que estaven a camps de concentració. Hi havia dues organitzacions, una de l’àmbit del PSUC, l’altra de l’àmbit dels anarcosindicalistes. Carme, amb bones relacions personals amb els militants de la CNT, era la única que podia treballar amb les dades de les dues, per què es coordinessin.

Quan els alemanys van ocupar França Carme va esperar fins l’últim moment que va agafar el vaixell cap Amèrica, creient en que podria retrobar Ramos. Però el Partit Comunista preparava una ´´razzia´´ contra Josep Comorera i el seu entorn i li van dir , que Ramos havia mort, retornant-li les cartes. Carme va  viure primer a Santo Domingo, on treballava d’infermera, també ocasionalment de model –i un dia va haver de fugir de les urpes del dictador Trujillo, que es va fixar en ella després d’una presentació -. Allà coneixia i feia vida amb els exiliats catalans, també els bascs, entre el que hi havia Galindez, suposadament agent de la CIA, que Trujillo, acabaria segrestant per llençar-lo als taurons.

De República Dominicana vas anar a viure a Veneçuela. A Caracas, Carme es va tornar a casar i vas tenir dues filles, Marina i Carme, Fins 1962 no va poder tornar a Barcelona, la ciutat, els carrers, com les Rambles, que tant cops havia somiat tornar a respirar.

En quan va trepitjar Barcelona, va tenir una immensa sorpresa. Paco Ramos era a la ciutat també, i havia arribat abans que ella, amb el vaixell Semiramis, el 2 d’abril de 1954.  A la URSS, havia lluitat al front d’Stalingrado. Allà el van implicar en la fugida de dos exiliats espanyols, a gener del 1948. En realitat, sembla que havia estat denunciat per Dolores Ibarruri, la Pasionària, que va acusar els dirigents del Front d’Aragó de ser culpables de la pèrdua de la guerra d’Espanya. Va ser detingut i internat a Lubianka i sotmès a un procés que el va condemnar a un suposat cas d espionatge anglo-americà-argentí, a deu anys de treballs forçats a Siberia. Dels que en va arribar a complir nou.^[]Va tornar a Barcelona amb una filla, Natacha.

Cap a 1963, Carme, des d’aleshores a l’ombra de Ramos va participar a la re fundació de la Federació Catalana del PSOE. Un dia  als anys setanta, a l’hotel Orient va conèixer un jove Felipe González que havia tornat vencedor del Congrés de Suresnes. Francisco Ramos Molins seria elegit diputat a les primeres corts de la democràcia, per la llista que encapçalava Joan Reventós. A la porta, entrant al Congrés, va trobar-se, cara a cara amb la Pasionària, també elegida diputada. Ramos va morir el 1983 i Carme va ser una gran amiga  fins a la seva mort.

Des d’aleshores Carme va exercir vint anys d’activisme aclaparador a favor del PSC. trucava per ràdio, feia cartes al director, escrivia a les revistes, rebia els supervivents de les Brigades internacionals, feia porta a porta, anava a homenatges, donava roses al Mercat de la Llibertat, on la gent no s’atrevia a rebutjar les roses d’una ´´dona roja´´ però tant elegant i ben pentinada. I va enfocar tota aquella dedicació cap a una persona: Pasqual Maragall, a la que ella veia tant noble com vulnerable. Allà on anava l’alcalde, la Carme hi era abans, i, a més, portava un grup d’amics i veïns. A les pitjors èpoques, quan els insultaven, la Carme sortia a encarar-se amb els qui denigraven l’alcalde, Si feia falta treia a ballar els crítics, que d’això en sabia. No era una dona còmode per alguns ´´funcionaris´´ . Ella entrava a una Assemblea, o als districtes amb el seu club de seguidors,  i reclamava, sense protocols,  ajuts pels jubilats, un banc per aquí, un arbre per allà. Als qui només vivien d’inèrcies, aquella dona els marejava completament.

Si ja l’havia afectat la malaltia de Solé Tura. En els darrers temps, el conflicte de Pasqual Maragall i el PSC, la va confondre absolutament. No entenia rés. Trucava per dir: ´´Què ens està passant´´. Curiosament, ella i Pasqual van rebre la visita de l’Alzheimer paral·lelament. La seva memòria es va enfonsar més de cop.  L’ex president l’anomena molt sovint i continua visitant-la. Ella, encara reps cartes d’ Alfonso Guerra interessant-se pel seu estat. La seva filla Carmeta, m’ha comentat que encara la coneix. Que  se li desperta una vessant dolça, tendre, somrient quan la veu. Avui ha celebrat el seus 92 anys gaudint d’unes lioneses.

El tenor de la línia 3

El tenor de la Línia 3

Qui canta els seus mals espanta. Fa trenta anys que, quan agafava la línia tres en direcció a Fontana o Lesseps, em sorprenia veure un home alt, calb, amb bigoti, de vegades una cartera a la mà, que baixava a l’estació d’Aragó o passeig de Gràcia, es dirigia amb grans passes al davant de l’andana, i acompanyant-se amb el braç, començava  a cantar òpera.  Rigolletto, la Força del Destino, La Bohème.. Pronunciava dues o tres frases, ajuntant les celles, mirant cap el cel, removia mig cos, amb solemnitat, per a rectificar un cop i un altre, i seguir concentrant-se per tornar a començar. Era el perfil d’un quixot solitari, embriagat en el seu propi somni musical…

Era un home que cantava el Metro, com els qui xiulaven al carrer. Ja no en queden. Més d’un cop, els de la seguretat es preguntaven què fer amb ell. Van fer-li ´´auditories de seguretat´´ des quan pagava el bitllet fins que sortia de les estacions. En el quilomètric reglament no hi havia una norma que definís com expulsar-lo. No demanava diners. Somreia a la gent. Només s’enfadava un xic, amb ell mateix, quan no encertava una frase musical, quan no arribava al Do de pit. No podien trucar el 061 per què no era un alcohòlic, ni un malalt mental. I a la vegada, els enfurismava no poder impedir que deixes de cantar. Era insultantment feliç.

Al Tenor de la Línia Tres no l’han fet aturar ni l’Onze de Septembre, ni la crisi bancària, ni l’Estatut ni els èxits del Barça. Ell ha seguit assajant inalterable, insensible als perills que segons els telediaris amenacen la humanitat. Ell, dins del túnel del Metro, sota la protecció de la llum artificial, de l’aire condicionat, encerclat pel pols de les obres de les andanes, ha anat insistint,  atrevint-se amb frases musicals cada cop més dramàtiques.

Jo, un humil viatger, he viscut gairebé vint anys fora de Barcelona. De lluny he patit solitud, la notícia de la mort d’alguns amics, el domini del diners per sobre de qualsevol altre valor, la desfeta de les utopies. Però mentrestant, Barcelona es transformava de manera fantàstica en una ciutat multiracial, multicultural, com Londres, com Nova York. Als seients de la línia tres suaven junts ciutadans de moltes races. A les barres on s’agafaven els passatgers s’hi veien ja mans de molts colors.

Aquest ú d’octubre vaig fer un salt al seient. A les 15.15 a l’estació de plaça del Centre, vaig sentir una punxada de felicitat quan vaig descobrir que el Tenor de la Línia 3 entrava al vagó. A la mà esquerra portava una cartera de pell. A la mà dreta una funda de bolígraf bic buida i aixecava el braç fent grans onades per acompanyar el ´´crechendo´´ de les seves cançons. Seguia assajant igual, exactament igual que fa més de vint anys. Si abans ja era gran, ara ho és molt més. Té un bigoti blanc generós, porta sabates de pell, camisa blanca, pantalons de tergal, una americana de ratlles blanques i blaves, un cinturó de pell molt, molt vell. Està content, somriu cada cop que algú puja al vagó. Te els ulls vidriosos. Potser d’emoció. Entona les mateixes melodies però ja només li queda un fil de veu. Gairebé ja no se’l sent. A Poble Sec salta a l’andana i amb alegria, amb renovada concentració, segueix entonant les velles estrofes. Els turistes, els surfistes i els carteristes el miren sorpresos, amb la boca oberta, el segueixen amb la vista, i ell camina triomfant andana endavant, encaparrat en pronunciar cada dia millor, en entonar cada cop més acuradament les partitures que ha repetit més d’un milió de cops a la Línia 3,

(Escrit a l octubre del 2009)